dilluns, 7 de desembre del 2020

Relat de veïns

Ben d’hora s’han llevat els nens de matí. Deuria ser quarts de set quan un dels dos ja ha començat la festa matinal. Tanta xerinola no pot ser bona, pensa el pare. Hem de descansar, rumia la mare. No es diuen res, només tanquen els ulls i esperen que fill i filla no trenquin res. Però se sent un crit molt fort precedit per un cop molt sec. Tot plegat molt tràgic i espantós. Molt, molt, molt tot.

Els pares no s’aixequen del llit, romanen estirats, cadascú cap al seu costat. Si es torna a sentir un crit, algú s’alçarà i arreglarà l’escampall que hi ha al menjador. Però com no es produeix cap soroll ni cap so gutural major, la son envaeix les seves ments i tot torna a ser obscur i etern.

Al pis de sota, ja fa estona que la Marta es mossega els dits. Mira les fotos de l’Instagram impulsivament, sense ni prestar atenció al que fa. Ha repassat les històries de tots els amics, ha entrat al perfil de tots aquells nois guapos per qui sent atracció i encara li ha sobrat temps per perdre’s amb la lupa investigadora.

La pell dels seus dits es cau a trossos, té forats a cada una de les puntes. Les ungles semblen serres petites preparades per tallar troncs i fer-ne tions. Pensa en mil coses i en cap en concret: quina serà la nota dels seus últims exàmens, com podrà acabar els treballs en tan poc temps, què hauria de fer perquè els nois que li agraden li facin cas, per què encara no l’han trucada de la Universitat per enllestir les pràctiques que està fent…

La mare de la Marta entra a l’habitació i la renya, ja podries dutxar-te, gandula. Cada dia dia comencen la jornada a crits. La filla deixa la progenitora parlant sola a l’habitació, però sent de fons com li recrimina que es passegi en calces pel pis. Són tots família, però s’hauria de tapar. O no. Un cop aquesta discussió ja s’ha superat, en comencen d’altres. Avui en són menys, ja que comença les pràctiques més d’hora. Es vesteix ràpidament després de la dutxa. Adeu, mama; crida mentre mossega un brioix que ha robat de l’armari de la cuina. Adeu, malcriada, ja podries comprar-te tu el menjar; se sent quan tanca la porta.

Baixant les escales la Marta es troba amb el seu veí, l’Oriol. Sempre s’han desitjat, però mai no han aconseguit ni dirigir-se una paraula. Ni tan sols es diuen bon dia quan creuen les mirades pel passadís. Ell és mecànic i sovinteja els mateixos bars que ella. Els dos saben de les seves vides amoroses i de les seves relacions sexuals. Quan un dels dos té sexe amb algun amic, crida ben fort perquè el senti l’altre. Tan de bo, fossis tu Marta. Tan de bo fossis tu, Oriol. I sense dir-se res, aixequen la mà i la cella i ja no es tornaran a veure fins que la coincidència els obligarà a retrobar-se.