dijous, 2 d’agost del 2018

Relat del rosari

A so de quarts de sis, les campanes demanen un crepuscle silenciós, però amb records d'orenetes sortint del niu  per saludar les primeres mirades curioses dels finestrons. No són moltes, ni les orenetes ni les mirades, tampoc les campanades; però semblen suficients com perquè ella es desvetlli i aixequi la mirada.
Al seu costat, com cada matí, jeu l'home brut que per la nit se l'ha fet seva a la força. Les primeres nàusees matutines demanen sortida amb arcades profundes. Allarga el braç i busca per sota el llit el cubell que hi guarda per les emergències diàries. L'agafa amb força i se'l du a ras de boca. Tot fora. Gairebé no sopa mai, ja sap que pel matí ho traurà tot. Respira profundament, esbufegant. Es neteja els llavis amb els llençols llardosos. Evita la mirada cap al costat, mou les cames al lateral i, després de deixar el cubell a terra, s'alça del llit.
A la tauleta hi ha una foto, no és de matrimoni, no és de família; són dues monges que curosament se la miren cada dia. Va col·locar aquella foto, de les monges del poble, per intentar que Déu l'ajudés cada dia. Deu estar massa ocupat, pensa.
En direcció al lavabo, mira el mirall i veu el reflex d'ell. La seva postura és perfecte per executar el seu somni més preuat. Ho pensa altre cop, com cada jorn, només li caldria anar a la cuina, agafar un ganivet, aprofitar el moment somnífer i executar el cop letal al bell mig d'un dels dos pulmons. Ho ha pensat tantes vegades que té clar que no li clavaria al cor, no deu tenir cor, és impossible, o el deu tenir tan petit que no el trobaria, fallaria i ell se n'adonaria.
És ara, doncs, enmig d'aquest sàdic pensament, que recorda el moment en què va conèixer el seu veritable amor: aquell que morí poc després de fer-li el primer petó. Sonava una cançó tradicional, eren les festes del poble, era estiu, talment, com ara. Comença a plorar, no a raig, ni amb sanglot, simplement amb el lliscament suau d'una gota densa que avança cara avall. S'eixuga els ulls feixucs, feixucs de tant esperar una vida normal, i corre cap a la cuina. Sense fer soroll obre els dos calaixos dels estris de cuina, compara ganivets i agafa el més llarg. 
Ho té clar, es vestirà de dol, com quan va assistir a la missa del seu enamorat, es col·locarà al costat del seu marit i resarà per sota del llavi. Ara ho fa. Ara és el moment. Però es tira enrere, no vol matar-lo així, seria massa covard, massa poca cosa. Ell ni se n'adonaria. Cal que es desperti, vol veure'l morir amb els ulls oberts. 
Fa un petit soroll amb la boca, res. Pica amb un peu el terra, suaument; res. Ara amb l'altre, més fort, res. Li dona una puntada al llit, es fa mal al peu, i res. Crida el nom del seu home, res. Amb compte de no clavar-li el ganivet, li dona un copet a la cara, res. Età nerviosa i li tremolen les mans, ja no està segura del que està fent, té por. Deixa el ganivet a la tauleta de nit. Usa les mans per moure-li la cara, res. Sacseja el seu marit, res. Li clava bufetades i res, res de res.
Per la finestra se sent la banda del poble, tornen de festa i els és igual que tothom dormi. Toquen a tot volum entre les queixes dels pocs veïns que surten als balcons. Ella sent la música i plora. El tancaran en un taüt sense que ella hagi pogut venjar-se. Haurà mort en tranquil·litat, somiant algun dels seus somnis absurds.
La vida és un rosari que es trenca, els grans dels quals surten disparats per tota l'habitació. El dia de l'alliberament no és el de la mare de Déu del Roser.