Relat de Knew

De matinada, quan em llevo per observar les estrelles, sovint la calor em destrossa el cap. Dutxa freda i cadira vora la finestra. A sota, nanos jugant a trencar-se el cor, al costat d’altres que es trenquen la vida. No vull només un crit, necessito l’alè per poder respirar.

La música a aquestes hores em tranquil·litza i em permet tornar a estirar-me, s’està tan bé al llit que m’oblido que porto les corretges, les parets ja no són blanques i el meu cor ha deixat de ser negre. La meva amiga de blanc sempre regalant-me dolços abans d’anar a dormir. I tot és tan a prop dels núvols, tan lluny d’aquell riu que vaig fer-me meu, que m’acosto altre cop al single per sentir la teva veu: Només vols la meva atenció. Només vols la meva atenció. 

L’eco pot ser pitjor que una destral entre el costellam; quan es repeteix el que fa mal les estrelles s’esvaeixen i et perds en un cel fosc i obscur. No sóc astronauta, no sé pilotar aquest coet tan veloç. Algú el pot aturar? Per què de cop ja no sóc allà? Juliet, vas prometre’m que la cançó seria per sempre més… ja saps, aquella cançó que acompanyava la pel·lícula, la saps molt bé, però jo me n’he oblidat. Aquí tot és fosc quan treuen els llums, no hi ha passos endavant ni endarrere, només la meva ment anant a la platja. Conduint tota la nit, pujant la muntanya, travessant el riu i la pineda, perdent-me entre les boies. Alguna cosa dins meu es mou, doctora, doctora. Altre cop és ell.

I aviat l’habitació és plena, plena de mans i xeringues, plena d’ulls perduts mirant-me amb ràbia, no em puc contenir, els pegaria a tots; els besaria a tots. Però en breu temps, el temps que penja d’una trista branca d’un arbre mort, en aquella platja de l’Empordà quan se’n va el sol, estic nedant sigil·losament sense molestar els peixos que venen al meu pas. Al fons del mar una estrella brilla, al fons del mar em capbusso. M’agrada veure-la, m’agradaria tocar-la. M’agrada estar amb ella, m’agradaria endur-me-la. M’agrada fer-la feliç, m’agradaria que ho fos. M’agrada que visqui, m’agradaria no matar-la. M’agrada, m’agradaria, m’ha agradat, m’agradarà… m’hauria agradat.

Altre cop a dalt del single, allà on em van agafar. Per què ho vau fer? Només vols la meva atenció. Només vols la meva atenció. Maleïdes mans les que em van tallar les ales. Des d’allà també es veu l’estrella de mar, també es veu Astrea portant els llamps de Zeus. Torno a estar amb els peus a punt de saltar, ho faré abans que vinguin aquelles llargues i múltiples mans i m’aturin. Ningú no em durà altre cop a la cambra blanca, no. Saltaré i et cridaré, ho faré en tots els idiomes, ho faré amb totes les veus. I quan caigui al fons del mar, quan les ones se m’enduguin lluny dels doctors, trobaràs qui et faci riure, trobaràs qui t’il·lumini, trobaràs qui estàs buscant… i serà just en el moment en què  deixis de buscar-lo. 

Un dia deixarà de sonar Charlie Puth i ho faran The Moonglows.