dijous, 7 de juny del 2018

Relat d'exhalació


Qui crida lluny d’aquí?
Un angelet sota la tempesta.
Qui es mou dins de mi?
La vida que exhala el meu aire.

Serà un últim sospir
el que em dugui fins el riu?
Seran les estrelles
les que il·luminin el camí?

Les preguntes sota les roques,
les respostes glaçades a les mans.

Pren de mi, dubtós fat,
les dreceres més complicades,
les rectes més corbes,
les baixades que més pugen.

Pren de mi els ulls que desitgen els teus,
pren de mi aquell senyal d’estrella fugitiva
que ha cremat la meva pell fins als peus.

No siguis moment efímer entre
pluja d’estiu i sol de primavera.

La teva mirada espera
com genet estirant la crin
en un sot endimoniat
sense pausa ni fi.