Em sembla que a ningú no li agrada que li expliquin la història dels reis d'Orient.
Recordo quan era petit, no jo, sinó ell. Creia amb tota una màgia excepcional, diferent, que el feia fluir dia rere dia, vivint un món de fantasia, ple d’estrelles i d’alegria.
Un dia es va assabentar, per pura casualitat, d’una conversa de sons pares; parlaven de les festes de Nadal, dels regals i de les sorpreses. Ho va sentir tot, no volia sentir res.
Aquell dia el recorda, no ell, sinó jo, com el dia que ens vam conèixer, al riu, mirant els peixos nadar entres els nostres peus. Ell va venir i em va explicar què havia sentit. Li vaig dir que tenia dos opcions. Va assentir amb el cap.
Des d’aquell dia, el petit, ni ell ni jo, va haver de decidir si seguir per sempre més en el món de la llum, o passar a ser un adult al bell mig de les tenebres. Cada dia s’alçava i rumiava la seva decisió: Si parlava, tot s’acabaria; si callava, algun temps tot s’allargaria.
Va oblidar i va parlar. Davant seu, una xicoia rebia una bufada forta, no era ell qui bufava, ni jo, ni ningú; només el destí, que s’enduia totes les esperances de cop.
Quedava la tija sola, solitària, abandonada i trista. Sense totes aquelles il·lusions del papus blanc, que adornaven una figura efímera i fràgil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada