dimarts, 1 de maig del 2018

Relat de les vies


Les vies del tren continuen paral·leles, ningú no s’atreveix a apropar-les. Què els passarà als que les segueixen? Rodaran per sempre més mirant-se encantats els ulls? Entendran per què no s’ajunten les seves mans? Es preguntaran per què entren i surten del túnel sense trobar-se en la foscor?

Pròxima estació el fred i la calor. Altra vegada amb el sentiment d’haver de passar pel ferro forjat que ens té cegats. Costarà baixar del tren, fins i tot ara que el terra és humit per la pluja i els camps ballen amb el seu esperit.

El final del camí no existeix, el cercle el fa infinit, res el podrà aturar. Però a dalt de tot de la muntanya veu un castell en runes. Els arbres se l’han menjat, plens d’arbustos són part de l’entremat del fortí. Des de les vies es veu sempre igual, trist i ensorrat. Allà, on un dia els homes ho van ser tot, ara ni la mort respecte el verd.

Creuaré els dits quan passi per allà, esperaré que el tren no em trepitgi els peus quan provi de sortir-ne, cridaré ben fort mentre salti.

No hi haurà ningú, la foscor absoluta, el silenci, la nit sense nit. Però ja no seré a les vies paral·leles.