Relat d'urgència

"Epístola amb segell d'urgència" V.A.E.

La mare és al llit i jo descanso al sofà.

Espero i espero, el moment oportú

de tornar a viatjar, no enllà del mar, ni enllà del cel...

d’anar-me’n tranquil de casa, sabent que puc tornar.

T’escric amb urgència, amb ganes d’acabar,

no solament aquesta frase incerta,

sinó la tristesa que em segueix com si fos indiferència.

T’escric a tu, que ja no hi ets,

perquè segueixo pensant que ets aquí,

entre nosaltres, entre ells, entre tots

els que et llegeixen i t’admiren.

La teva admirable claror s’apareix i

es  fa inconfusible, com un raig, com un nou despertar.

I a cada lletra que et dono tu me’n regales cent;

les teves em dolen, em maten, em dolen, em maten

com l’animal corre rere la seva presa.

Em sento atrapat, capturat, lligat de mans

i de peus. I del cap em surt la llança, la teva llança,

la que em permet acostar-me a tu, afilant la punxa,

esmolant l’acer, prement amb força la fusta

que volarà fins trobar la mort.

Serà la teva, serà la meva, serà la de tots els que vivim.

Arribarà quan acabem i, aleshores, entre els udols

més salvatges i inhumans dels qui ens han estimat,
aquesta carta arribarà a València, a les teves mans.