Relat de set

Feia tantes nits que no dormia que no recordava ni com es deia ni a on volia viure. Era el pas del temps el que més l’oprimia amb força cap a la taula. Les mans, com si estiguessin clavades amb cargols i rosca d’acer. El cap, com si suportés el pes d’un barret de seixanta quilos. Els ulls, com si li haguessin arrencat per entregar-los a Antígona, que se’l mira amb el llastimós gest de qui ha viatjat en el temps per veure un futur més trist.

Cau la pedregada més forta, cau. Exploten les pedres... el gel. El contacte és tan fort com un repicar de campanes dins de la torre principal. El capellà cada cop està més boig. És difícil no creure en Déu després d’aguantar, tantes vegades, els decibels pujats de to que reboten com ones d’àudio convertint-se en aigua sortint per les orelles.

Ja és de nit, no pot dormir. S’estira altre cop sobre la barra de bar de la seva cuina. No aconsegueix veure els somnis que se li ha endut Morfeu, rient, somrient, burlant-se d'ell mentre li arrencava un a un i els feia lliscar pels forats del nas. S’alça i es prepara un daiquiri. No té set. Se’l tira per sobre. Ja té excusa per anar a la dutxa. Hi entra vestit. En surt nu.

Pentinat, amb les dents raspallades i les pestanyes ben netes, agafa un llibre de poemes que reposa a la seva tauleta de nit. Llegeix, anota frases als marges. S’adorm. Es desvetlla. Llegeix. Confon el que llegeix amb el que passa a la seva cambra. Veu la sang del seu poble cridar per cada una de les cantonades de la seva habitació. Sent l’odi dels repudiats per una societat podrida i desencisada. Vol parar de llegir, de somniar, de dormir. Però no sap quina de les tres coses fa.

Dins seu succeeix allò que esdevé fora de les seves gruixudes parets. És al carrer, és allà on el necessiten.