Comptant fins a cent s’avorreix tant que decideix aturar el seu cervell.
S’ha acabat el tic-tac de la veu silenciosa que l’acompanya allà on va.
És hora de tornar a començar, però aquesta vegada ho fa sense la motxilla feixuga
que acostuma a duu a l’esquena. Ho fa lliure, ho fa lluny dels pensaments i
coneixements que l’han privat, fins ara, de quedar-se allà on és, estirat, ajagut,
estès sobre la comoditat del llit desfet.
El petit Bacus està malalt, alguns diuen que té malària, d’altres que s’ha
donat un cop al cap, aquests cavalls són tan salvatges com els humans! Amb el raïm
a la mà em mira a la cara, fa estona que no fa res de res. Ni té ganes ni en
tindrà. Restarà allà, per sempre més, amb la seva cara engroguida i els seus
llavis emmalaltits. Ai, les padrines, els hi ha robat el seu perfil natural,
sobre un mentó desencisat. Però ell podria, n’estic segur, podria aixecar-se de
la cadira i tirar a terra la trista fruita que s’hauria de menjar. N’estic
convençut: Si jo piqués de mans, ell s’alçaria amb ganes i usaria els seus
formosos músculs per aguantar-se de peu, desviar la mirada i treure’s el ridícul
llorer que tant li pesa sobre el cap.
Però no ho fa, ni jo no ho faré. Res pot semblar un acte de rebel·lió; perquè
no ho és. Simplement no té ganes de fer res. Hi és, perquè diuen que així és.
Però s’amaga entre la foscor del fons i navega com un mort més entre els vius.
És el segle vint-i-u, el futur esperat per a tants. És la desesperació dels qui
veuen com desapareixen tants i tants, que no volen ser ni seran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada