dimecres, 30 de desembre de 2015

Relat de cap d'any

Pots mesurar l'alcohol de dins de les ampolles, o la graduació, o la quantitat, o el que vulguis. Pots mirar amb ulls de cec i girar la vista davant de tot el que passi o creure en no-res i continuar caminant. Pots demanar-li als veïns que et portin la sal, que deixin de cridar o que vinguin a cuidar-te la dona mentre visites el club nocturn. Pots sentir-te brut i netejar-te sota la creu de l'església del barri, sigui la més gran o la més petita.
Però res, res de tot el que puguis imaginar, podrà tornar a situar-se allà on ho vas tenir ara ja fa tants anys. Quan podies caminar, respirar, gaudir i riure amb gent que ni coneixies, ni parlaves, ni reies, ni veies al teu costat. Tan sols te'ls imaginaves, els dibuixaves i els escrivies en una llibreta de petites dimensions, on cada frase quedava entretallada. Semblava un compàs de jazz, però era pura geometria, no hi caben mai dos versos en cinc centímetres poc calculats.
I quan hi penses caus a terra, sense recordar si el terra es mou o ja està aturat, perquè has begut tant que tot el que s'acostuma a moure a vegades s'atura per donar-te més pel sac. Són els herois d'Hiroshima, els mateixos que van bombardejar fins a matar-los a tots. Són els assassins que venen armes i tot el que no es pot dir. Són els que van creuar aquell desert sense caminar, sense nedar, sense baixar pels barrancs més bruts de tot el camí que han de fer els mísers perduts.
Recordem, plegats, units, amb les mans agafades com si fóssim un únic ball. L'últim ball de la nit. Els àngels amb els que mai havíem cregut han vingut per posar-nos contents abans de dormir, plàcidament fins l'eternitat. Són igual que nosaltres, però ni odien ni estimen, per això sabem que no són humans. Porten aquelles tristes ales que tant agraden els nens, aquelles que amb els anys llueixen un gris gastat que no s'esborra ni amb lleixiu.

Ballem, ballem fins que la veu esquinçada d'aquell trist pensador ens deixi de turmentar. Els nostres petons no seran com les abraçades sinceres que manquen en aquesta sala prèvia al túnel de fosca nit. No ho seran ni ara ni mai. Ni quan aquelles veus angelicals taral·legin la tornada infernal que es van inventar per seduir els humans que morien per tu i per mi.

divendres, 25 de desembre de 2015

Relat de festivitats

Bonica, posa't guapa,
anirem a casa dels pares
perquè puguis lluir les cames seductores.
Vestiré la camisa nova
i no entendrem res del que passa
mentre els nens obrin els regals i 
els cors plorin fins acabar la nit.

La lluna plena il·luminarà 
els carrers on dormiran 
els rodamons que no tenen
ni cases ni presents.
Nosaltres ens afartarem 
de beguda i de menjars grandiloqüents.

Tot plegat serà com el dia
aquell en el que creuen 
tots els que no creuen en
res d'aquesta vida.
Serà tan trist com aleshores;
quan els que tinguin 
creguin no tindre res
i els que no tinguin 
no esperin haver-ne més.
Mentrestant, ens abraçarem
sota la llum del Nadal mes trist
i alegre a la vegada. 
A la vida no només s'estima.

dilluns, 21 de desembre de 2015

Relat de sostenidors

Satanàs no contempla conductes pietoses quan veu certes coses. Per això, diuen que si veus una cua vermella no intentis provocar-la, del contrari podria ser que aquesta cua et lligués les mans i acabés fent-te el que tant desitges.
Les manilles als canells i els seus llavis mossegats amb força. Mou les cames per recrear-se en el frec a frec, desitjant amb delit que la despulli salvatgement.
De moment no ho fa, li agrada veure aquelles cireres clavant-se amb força per sota de la samarreta. Aquells dolços pits, que anhela tocar, demanen pas per contactar amb l’aire. No porta ni sostenidors ni calces. Sota la roba la pell se sent tan calenta que aviat estarà humida.
Quan per fi ell li treu la roba, la llengua acaricia suaument aquells petits flamets, sense presses; amb l’única intenció de posar-la nerviosa. Heu tingut mai a tocar de boca un raig d’aigua fresca sota el sol d’estiu? Heu vist mai una tassa calenta de cafè a tocar de mans en el gèlid paisatge nevat? La llengua, ardent a nivells extrems, repassa els llavis humits de sota el melic. El contrast de temperatures provoca tal reacció que ni ella ni ell poden evitar trencar les manilles per esgarrapar-se tot el cos. El sotrac del llit picant contra la paret és un so mut al costat dels gemecs passionals que omplen la cambra. No calen paraules, només besos i carícies sota un ambient castigat per l’ardor de la llum de la lluna entrant a l’habitació.

divendres, 18 de desembre de 2015

Relat de ganes

Quan un no té ganes de fer res,
les desil·lusions l’omplen
fins al punt de tenir els ulls negats
de llàgrimes que no troben a on caure
ni a on morir.

L’arena llisca veloçment per
l’embut del temps furient,
esvaït, esfumat;
per on es colla tot el que passa
i tot el que es cola.

No cavalca el genet
ni amb forces ni sense elles,
quan darrere seu la daga
li pentina la cabellera.

Tornaran a volar les orenetes
amunt i avall com les nostres vides,
amagades de la por del futur
i de l’oblit del present,
arraconades mentre el fred ens gela
el cor i les llàgrimes que ja no cauen
segades per una vida sense somnis.

dimecres, 16 de desembre de 2015

Relat de diferents

M’agradaria que tot es recordés diferent. Aquella història no va ser exactament com els dos protagonistes van explicar, amb tants detalls, dos dies després de què succeís tot plegat allà, a la ciutat dels turistes, on no hi neva per por a embrutar els monuments i els edificis antics, que tant fotografien els nouvinguts rics amb les seves càmeres cares i exclusives, comprades, normalment, per internet i amb targeta de crèdit.
La història va començar a les sis del matí, quan els carrers eren buits. Els més troneres esmorzaven als pocs bars que ja estaven oberts; els més matiners es dutxaven sense obrir els llums del passadís; els que s’havien perdut caminaven espantats, sabent que en qualsevol moment podrien ser víctimes d’un robatori menor. Un escombriaire regava les voreres amb aigua freàtica. El quiosquer del barri obria la paradeta. Aleshores, tot d’una, enmig dels carrers foscors i buits, es va sentir una gran explosió. Alguns veïns van sortir al balcó, vestits amb pijama o tapant-se amb bates. Tothom buscava d’on havia provingut aquell misteriós estrèpit.

Sirenes de policia, remor de fons, cotxes començant a circular. La ciutat s’alçava encuriosida.

dilluns, 14 de desembre de 2015

Relat de suïcida

Voldria pensar que estic mort. Completament mort. Però estic viu, completament viu. A un pas de la mort, això sí, perquè aviat, molt aviat, estaré més mort que viu. És cert que tothom sap que es morirà, però saber que succeirà en breu no és del tot usual.
Un tret, un instant. Adéu-siau. I després? No se sap. Començarà, aleshores, un món desconegut. O qui sap si, com és previsible, s’acabarà simplement el món conegut. Espero aquest moment amb la sàvia necessitat de veure aquell àlbum d’imatges del que tothom parla. El meu naixement, aquelles escenes dramàtiques viscudes amb tanta passió durant la infantesa, les fotografies mentals de la meva joventut, algun que altre dibuix de la meva època adulta i, per acabar, la llum al final del túnel. Tot això, se suposa, esdevindrà a càmera lenta, amb prou precisió perquè pugui gaudir dels moments viscuts. No sé, però, si les imatges vindran acompanyades d’un silenci terrorífic, o si, per contra, una banda sonora em posarà la pell de gallina. Em plantejo, també, saber si seran imatges estàtiques o en moviment. Fotografies o vídeos? En blanc i negre, en color o sota un filtre que mitifiqui encara més el record? Ho veuré en primera persona o en tercera? Perquè, tot sigui dit, per molt que jo no ho recordi, ja ho hauré viscut, fa molts anys, des dels meus propis ulls. Potser seria interessant tenir una perspectiva externa, que doni una visió més amplia del context.
Sigui com sigui, no tardaré en saber-ho. No m’espereu aquesta nit, em sap greu però no us podré explicar com ha succeït.

diumenge, 13 de desembre de 2015

Relat de dolçor

No és amarg ni dolç, el cafè de la matinada.
Retorna, simplement, entre les mans dels qui,
un dia com avui, el varen prendre junts.
Ara, no ahir, te'l beus davant del mar
esperant no se sap què.
No roman qui vol, ni qui pot,
sinó que el temps ve a buscar-te
quan no saps res; ni això, ni allò,
ni de què anirà aquell trist pensament
que imagines sense aigua ni sal,
ni sorra ni llum, ni aire ni fe,
ni companyia ni solitud,
ni alegria ni tristesa.
Amb una petita tassa oblides
la por del camí que no vols fer,
el que t'obligaran a emprendre
quan tu desitjaries evitar-lo.
Tothom cerca una resposta
allà on sap que no la trobarà.
Sobreviure de manera perillosa
et posa trista i, altre cop,
beus de la tassa que se t'endú mar enllà. 

dijous, 10 de desembre de 2015

Relat d'explotar

Tancat a dins d’una caixa de correus, comença a comptar fins a deu. És una tècnica que li va ensenyar la seva mare quan era petit. Arriba a deu i, veient que res no millora, segueix fins a vint. Els resultats no canvien, ans el contrari, en arribar a cinquanta no pot més i explota. Explota de ràbia i d’emoció. Estira les cames, allarga els braços, s’espiga com el blat quan creix a la primavera i la capsa rebenta. No és (o era) una capsa (o caixa) de protecció forta, sinó més aviat a l’inrevés (o al revés). El cartró estava mullat i el relligat de fil de lli era senzill i sense doblar.

Apareix, doncs, un home de dins d’una capsa al mig de la vorera. Els vianants que passen pel costat es queden sorpresos. El carrer pren vida en veure’l eixir amb tanta energia. Un elefant volador comença a xisclar, s’ha espantat, no cada dia surten humans de paquets abandonats al mig de la ciutat. Un home de tres caps consola el pobre animal, li diu que es tranquil·litzi, que aviat tot passarà. I passa de llarg un coet, que travessa en vermell i, lluny de sorprendre l’elefant, el deixa bocabadat, quiet, estàtic, gairebé semblant a una pedra; com la que hi ha sota del peu del Guardia Urbà que intenta dirigir el trànsit, enfilat a un roc i fent equilibris. El policia té tan poc espai on col·locar-se que només li cap un peu, o ni això, tan sols es recolza amb mig peu. Fa sonar el xiulet amb força, però el soroll a la ciutat és infernal. Nens cridant, clàxons musicant, animals callant. Tot passa tan de pressa que les línies del carrer, les que separen els carrils per on han d’anar els vehicles en cada sentit, desapareixen. S’evaporen com la llet a l’olla bullint i, de cop i volta, plou pintura. Ningú té paraigües. El blanc s’apodera de l’escena. Ningú no veu res; tampoc l’home de dins de la caixa no veu res. Li agradaria sortir, explotar, rebentar-ho tot, però dins del silenci... calla, suporta, aguanta, resisteix tancat i compungit.