No és amarg ni dolç, el cafè de la matinada.
Retorna, simplement, entre les mans dels qui,
un dia com avui, el varen prendre junts.
Ara, no ahir, te'l beus davant del mar
esperant no se sap què.
No roman qui vol, ni qui pot,
sinó que el temps ve a buscar-te
quan no saps res; ni això, ni allò,
ni de què anirà aquell trist pensament
que imagines sense aigua ni sal,
ni sorra ni llum, ni aire ni fe,
ni companyia ni solitud,
ni alegria ni tristesa.
Amb una petita tassa oblides
la por del camí que no vols fer,
el que t'obligaran a emprendre
quan tu desitjaries evitar-lo.
Tothom cerca una resposta
allà on sap que no la trobarà.
Sobreviure de manera perillosa
et posa trista i, altre cop,
beus de la tassa que se t'endú mar enllà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada