dilluns, 3 de novembre del 2014

Relat de compulsius


No sóc un home compulsiu, tot i que cada quinze segons miro el mòbil. No sóc una persona compulsiva, ni que no sàpiga estar quiet i estigui donant voltes sobre mi mateix quan m'espero en una cua. Decididament no sóc compulsiu, ningú m'ho ha diagnosticat i, a més, no té res a veure ser-ho amb els meus tics nerviosos causats per un estrés majúscul. Si algú s'hagués dignat a fer-me un anàlisi com cal, examinant totes les meves desviacions mentals, m'haurien trobat un alt nombre d'alteracions neuròtiques que, segons ells, es podrien catalogar de malalties; però ningú ho ha fet; per estrany que sembli.
No ho sóc, a més, perquè fa una estona que m'ha atropellat un cotxe. Estava fent la meva combinació de passos, tres endavant, dos enrere, dos endavant, un enrere, quan un conductor no m'ha vist i se m'ha endut per davant al bell mig del pas zebre, de color blanc, gris, blanc, gris, blanc, gris...
Diuen els testimonis que ell estava mirant el mòbil, potser era un home compulsiu. Potser llegia el missatge més important de la seva vida. Ni ho sé ni ho sabré mai. Ja sóc mort i només puc iniciar-me en el no-res de forma eterna, sense donar voltes ni executar sèries d'accions que tinguin combinacions matemàtiques.
Això sí, els cercles que separen el món terrenal de l'infern són un joc de nens per algú tan extraordinàriament amant de les circumvalacions i els atzucacs com jo. No us moriu sense ser compulsius o restareu per sempre més en la vaguetat de l'espai sideral.