Nou cementiris per passar el dia. La distracció està assegurada, pensa la Fina mentre puja a l'autobús. Per fer més amè el viatge porta un llibre de Calders. Ha escollit, naturalment, "Aquí descansa Nevares"; molt adequat al santíssim jorn que l'espera.
A primera hora del matí l'autobús no va ple, però les dones grans que hi viatgen van de negre. Ella recorda quan era petita i anava al cementiri, aleshores sí que anaven de dol les àvies, no com ara, que amb una jaqueta fosca ja en tenen prou. Portaven mantellina i tot! Avui en dia només es cobreixen la cara algunes dones musulmanes, però no per pèrdua d'un estimat, sinó per d'altres assumptes que a la Fina no li importen gens ni mica.
Els nou cementiris que rodegen la ciutat estan ben connectats, sobretot si tens tot el dia per anar d'un costat a l'altre i no t'importa agafar el bus, el ferrocarril, el metro o el taxi. Està disposada a deixar-se la butxaca en transport públic. I fins i tot privat! I és que quan surt del campo santo dels barris baixos, veu un cotxe fúnebre aparcat a la porta. Els empleats descarreguen un taüt de grans dimensions i, quan el xofer torna al cotxe, ella aprofita per assaltar-lo. Amb poques paraules i unes quantes bromes ja l'ha convençut, la durà al nou destí, a dalt de tot de la muntanya. No sap si el viatge serà gratis o si aquell home de negre voldrà cobrar-li el trajecte. Té temps per guanyar-se'l, primer han de recollir un mort a l'hospital central i després anar al tanatori.
Un cop ja tenen el cadàver dins del cotxe, ella ataca. Primer unes carícies als braços, després el dit per sobre de la cama, un parell d'adulacions i el vehicle s'atura en un descampat. Si haguessin conduit amb aquelles provocacions haurien acabat ells dos enterrats fins al coll. La Fina en plena acció no és una qualsevol. Els seus crits sobrepassen l'estructura del cotxe de morts. Els dos estan nus, al seient de davant, mentre darrere un cos inert porta taps a les orelles, i al nas! Diuen que els fluids corporals busquen eixir del cos quan morim, però també és cert que ho volen fer mentre som vius.
Montjuïc, Poblenou, Sant Andreu, Horta, Sant Gervasi, Les Corts, Sarrià, Sants i Collserola. L'últim de tots és el de Collserola. El dia ja s'acaba i el seu cansament és molt notable, porta una embriaguesa mortuòria tal que no pot evitar el riure quan veu un home llepant la làpida d'un familiar. A vegades el cansament ens juga males passades. No volem riure, però ho fem. La Fina intenta amagar-se, però tots els presents la veuen recargolar-se i estirar-se per terra. No pot més. Ha viscut tot el dia entre vius parlant amb morts. Ara ells, els vius, s'estranyen de veure un viu vivint, rient; tal i com voldrien veure els seus estimats, els morts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada