Entre teixits bruts, el sastre sabia trobar
sempre la seda que buscava.
La seva mare el va abandonar quan tenia pocs anys,
al mig del carrer tot eren ombres terrorífiques, però aviat va créixer i va
oblidar la tristor que li havien cosit entre les pells del seu cos.
La pluja li netejava les lleganyes pel matí,
el sol li cremava les celles al migdia, quan la tarda deia adéu tot el cos se
sentia nu. Va crear un vestit com el de l'emperador, caminava sense por. La
gent reia quan el veia passar, ell somreia i saludava, sabia que un dia tot
allò acabaria, però no estava segur de quan seria.
Ella va invitar-lo a sopar a casa seva.
Desconfiava de tothom, però quan el va veure estès al seu portal no va poder
fer altra cosa, un crit, un cop de peu, una humiliació més. Aleshores va succeir,
com esdevé en aquells casos que hom explica i mai veu. Que els dos es van mirar directament als ulls i ella va perdre la por. Aquella mirada la va atrapar, no podia fer cap altra
cosa que caure a terra i plorar.
Després de dutxar-se i de menjar li va oferir un
llit, ell el va refusar. No seria capaç de dormir en un matalàs tan
confortable. Va dormir a la cadira i asseguts tots dos van iniciar el que seria
l'aventura més confosa de les seves vides.
Ella es deia Ica, ell es deia Se. No es podien
veure durant el dia, el marit de l'Ica era terriblement gelós. Així que només
se citaven de nit. Dormien separats, una al llit, un a la cadira, però reien i
parlaven com ho fan els lloros en l'imaginari ciutadà.
En Se li va confessar la seva passió per la
roba i, sense gairebé ni poder-ho evitar, ella el va convertir en el sastre més
famós de la comarca. La premsa anava com boja per saber quines tendències
marcava, ell s'ho inventava tot, només li calia recordar el vestit de l'emperador
i omplir-lo de llum.
Ella va patir un desmai una tarda d'estiu, la
pressió era massa forta per seguir suportant aquell estrès. En Se es va sentir
responsable d'aquell defalliment i li va deixar un present a casa. Després
ja no va tornar mai més.
Diu la llegenda que l'Emperador tornà a portar vestits que feien riure els aldeans, diu la història que l'Ica es va posar a
plorar quan va veure el vestit que li havia regalat. Lluïa el color blau del
cel més intens, però estava teixit amb reixa per recordar les vergonyes de
l'emperador. La reixa simulava les ones del mar, les mateixes que l'haurien
vist marxar. A sota del coll hi havia disposat un llaç també blau, de seda, que
li recordaria aquella unió que havien creat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada