dimecres, 22 de gener del 2014

Relat de missatgers

De nit, quan el missatger va arribar a casa seva, ella no va voler obrir la porta. Obre'm, per Déu, cridava des del replà. Ella no contestava i ell sospirava...
Esperances trencades i el missatge sense entregar. Tornava cap a l'ascensor pensant en per què ella li feia això. Altre cop l'havia enredat i tot s'havia enfonsat. Conduïa directe cap a la seu de la missatgeria i preguntava a la seva companya si l'encàrrec era correcte. Sí, ho era. Esperances trencades i missatges a la paperera.
Un altre matí llevant-se amb el despertador de la rutina. Un altre transport insuportable dins d'una llauna, com qualsevol sardina. Les mateixes bronques insofribles, els mateixos badalls directes al cor. Una vida sense gust és com una tomba sense mort.
A mitja tarda una trucada esperada. La secretària agafant l'encàrrec: el misteriós paquet de tornada cap a la casa prohibida. De lluny l'ha vista molts cops, de prop no pot ni acostar-s'hi. Ella el repudia. Ell la desitja. El paquet va i ve tants cops que ja no sap de qui és. L'agafa amb les mans i el posa dins d'una caixa de cartró, és un cor bategant que anhela colar-se en els seus texans. Però la força i l'ànima del missatger, per molt que ell ho vulgui, no seran prou per ella.
De nit arriba a casa seva i, en trucar a la porta, no obté resposta. Jura que no hi tornarà mai més, tot i que sap perfectament que al vespre següent estarà al mateix replà, olorant el seu perfum, espiant per la finestra. Veure-la un instant és més del que aquella porta li podria donar. Esperances trencades i un missatger a punt de morir.