dimecres, 19 de setembre del 2012

Relat de veure's

Ell es veu com un jove cortesà, que sap com fer-la excitar. Se li apropa sovint, a dir-li com n'està, de guapa. Sempre que pot li agafa la mà, qualsevol excusa li val. Sigui dimarts o sigui dijous, el seu pensament ronda entremig dels seus fins cabells. Quan està a la feina recorda les seves llargues mans, creu que amb els seus encanteris de Don Joan podrien ser a sobre seu, acariciant-li el cos com si fossin pètals de roses. Si jau al llit, tanca els ulls i la veu al costat seu, està segur que ella deu pensar el mateix i, distància enllà, el recorda a ell i els seus llavis, com si es besessin a la distància. La música el transporta per recordar moments viscuts junts, instants plens d'excitació, amb llenceria fina i flors de colors.
Seria màgic que fos així, però ella el veu com un vell pervertit, llefiscós, brut, oliós, ple de saïm. El recorda ficat a dins d'una bassa d'oli, amb els cabells rajant un líquid de greix fastigós. Només de pensar-hi li agafen arcades. I és que a través dels seus ulls és mantega pura. És un cos suat i enganxifós.

4 comentaris:

Jordi Santamaria ha dit...

Res més lluny de la realitat. Històries com aquesta es donen cada dia simultàniament a diversos llocs del planeta.

Et proposo la història viceversa. Com es dóna quan la dona està penjada de l´home, tot el que admira, i una visió d´ell igual de tercermundista vers ella, com la de la mantega...

Gemma ha dit...

Aaaaaaaaaaaah!!!! Creia que era just al revers,més aviat creia que era un gigoló .

Coses de Llàbiro ha dit...

És clar, tot depén dels ulls que ho miren!

Yves ha dit...

@Jordi: Agafo la proposta, però per més endavant... per no trillar massa aquesta...

@Gemma: Pot ser-ho, si vols...

@Llàbiro: tot sovint els ulls ens perverteixen la realitat, no?