De fons sona un grup de música pop. El Robert té la ràdio engegada. Escolta sempre grans èxits d'èpoques anteriors, uns "clàssics", segons ell diu. Ara mateix està assegut a un modern balancí, l'habitació és gran, diàfana. Té pocs mobles i els colors predominants són el blanc i el negre. Hauria d'estar pensant en la reunió de demà. El cap de la multinacional, que ell representa al seu país, els ha citat per tractar uns temes urgents. Però, curiosament, no ho fa. Ha desconnectat completament. Aquelles notes han provocat que deixés la llibreta on anotava idees i es despullés completament. El somriure es dibuixa a la seva cara i, de cop, s'alça per anar a la cuina. Té gana. Mira la nevera i no troba res que li faci el pes. Obre el congelador i veu un gelat. No té calor, però és un antull. L'agafa i torna altra vegada al balancí.
La cançó ja ha acabat, però ell busca un CD entre els seus àlbums on hi sortia. El troba. El posa..
"Quins records", diu mentre escola la música, es balanceja i menja el gelat. Obre la boca tant com pot. Té els ulls tancats. Només es concentra en el tacte labial. El menjar és fred, els seus llavis ardents. Les mans premen aquella menja amb força. Torna a ser als 70. Ha viatjat a aquell club de moda on acudien els més moderns. Precisament, toquen les seves cançons preferides. Concretament, també té la boca plena.
3 comentaris:
La música ens transporta a moments passats!
Cert, la música te el poder de traslladar-nos en el temps i retornar-nos mols records, bons i no tan. Però, que fa aquest home que escolta una música que va considerar moderna i ara en diu que és un clàssic?
@Llàbiro: la música també ens distorsiona la realitat, i pot fer-ho en versió cronos... no?
@Gemma: Dona, això és el que té el pas del temps! P.ex: Mozart en el seu moment era un modern!
Publica un comentari a l'entrada