Relat de retorn

Ell sempre havia somniat ser invisible per poder-se colar a cases alienes. Veure com actuava la gent, com parlaven d'ell i què deien, en privat, quan ell no escoltava. Li importava molt l'opinió dels altres. Però el fet de ser superior i, rarament, desfer la matèria, el compensava de tots els mals.

Ara, però, el desig li va canviar. Va perdre la invisibilitat per uns moments, no la va voler. El que va anhelar amb unes forces supremes va ser aturar el temps. 

Ella estava asseguda a no massa distància d'ell. Tenia els colzes fora de la taula, però els avantbraços a dins, recolzats, descansant en paral·lel. La cara mirava endavant, els cabells  lluïen la foscor dels seus pensaments. I entre tanta evasió, a vegades, els ulls s'escapaven a mirar-lo. Segurament no ho feia amb voluntat pròpia, vés a saber si era un gest aleatori. Però fos pel que fos era aleshores, quan ella el mirava, que ell hagués aturat el temps. No volia acostar-se amb mala intenció, ni tan sols tocar-la. Solament hauria fet una cosa. L'hauria mirat hores i hores, a la vegada que hauria escrit llibres i llibres.