Ell se la mirava amb cara de por. Temia aquesta reacció de feia temps. Sabia que un dia o altre això passaria; però sempre s'amagava dins del seu sac de mentides. Era un sac de llana, fet en el passat, per algú que desconeixia. Es posava a dins, tancava la cremallera i deixava de viure en aquest món. Es refugiava allà per no sentir crits, per no sentir vergonya.
Aquell cop va succeir altra vegada. Ella cridant. Ell amagat. Protegit. Però sense fer-se gran. El sac era d'unes dimensions reduïdes, sempre havia sigut el mateix. De petit s'hi ficava i el trobava gran. Però a mesura que va anar creixent el va notar més petit. Gairebé no hi cabia. El sac no el deixava créixer.
-"Surt de dins del sac, per favor! Afronta la realitat!" -Va continuar descarregant contra ell; la seva mirada era plena d'odi, la seva veu respirava rancúnia.
Però ell continuava allà dins. Tancat. Li havia remenat les coses, sí. Ja feia temps. En contra de la seva voluntat, havia entrat dins seu i li havia robat el cor.
4 comentaris:
i en comptes de remenar tant, perquè no li deia que l'estimava? potser la cosa hagués anat millor
Com és que callem tant i xerrem molt ?????
@Judith: Potser ell només volia remenar... És ella qui l'estimava.
@Gemma: Som humans...
M'ha agradat molt. I la metàfora del sac, bonica bonica.
Publica un comentari a l'entrada