Relat d'arreveure

Feia el tren un so estrepitós en arribar a l'estació. Baixava un fotimer de gent. Tots desconeguts. Maletes amunt i avall. Gats dins de caixes amb forats i bosses plenes fins al capdamunt. Uns homes uniformats ordenaven la gentada. Feien servir xiulets, però també cridaven. La remor era forta. Amics i familiars que es retrobaven. Noves vides que començaven, però d'altra banda, esperances trencades, que queien al terra i es desfragmentaven. Eren llàgrimes de tristesa. Fins aviat, es deien, però alguns sabien que era fins mai. 

Ell estava assegut a un dels bancs, mirant tota aquella munió d'esperances i de desolació. No esperava a ningú del tren. Tampoc no havia de pujar a cap vagó. Portava una maleta, tancada amb una clau de cobre que havia tirat al fons d'un pou la nit anterior.

Quan l'intercanvi de passatgers ja s'havia completat. I els que marxaven ja estaven col·locant-se als seus seients. Quan el xiulet del tren anunciava la posada en marxa. Ell s'aixecà, s'acostà a una finestra oberta i mirà fixament una noia que, dins del vagó, estava distreta. Mentre li donà la maleta, li digué:

-"Escolta preciosa, guarda aquesta maleta, guarda-la on vulguis. Dins hi ha tot el que he escrit per a tu. Algun dia te la demanaré. Però no sé si tu hi seràs. La vida ens porta per trens diferents. I el temps no és el nostre aliat. Si tu la guardes, potser, algun matí, mentre esmorzis, jo et vingui a buscar. Qui sap si vindré amb una clau de coure. Qui sap si el jardí on estiguis em doni la benviguda. Qui sap si no serem ja massa vells. Però si no la guardes no ho podrem saber."