De calent

L'asfalt està calent, en John acaba de passar cremant pneumàtics i el fum encara resta a l'ambient. La Laura s'ho mira asseguda a sobre d'una roca de la vorera. Somriu i abaixa el cap. Ara passa en John, ara passa en Peter. Així un i un altre cop. Fan carreres a la carretera estatal secundària -des de què van posar l'autopista que ja ningú circula per aquí-. Per això la Laura ve cada diumenge, per veure'ls i divertir-se mentre ells es juguen la vida a cent cinquanta per hora. A vegades fan concursos de frenada, altres cops tan sols premen l'accelerador al màxim fins arribar al final de la la llarga recte que separa la vida de la mort. Només els importa vacil·lar davant d'ella, cridar la seva atenció, i ho fan. Si no fos així ella no vindria a veure'ls, ella no es crearia aquest món, ple de fantasia, ple de sense sentit i de moments onírics. I és que el sol crema amb força en ple estiu, i la Laura ja fa anys que viatja més enllà de la carretera que separa la realitat de la ficció.

D'allò

Ja tinc això i allò. La veritat és que ho tinc des d'aquest matí, quan he anat allà, per fer aquell encàrrec que m'havies donat... sí, no ho recordes? Allò de... allò que... sí, sí, exacte. Ha sigut... buf, no t'ho pots ni imaginar, una cosa... una cosa... No tinc paraules, saps? Vull dir, m'entens, no? Ha sigut tot tan així amb aquell i aquella que després no sabia d'ells ni dels altres. Tot m'ha embolicat, un lio, una castanya.... un sidral dels grossos. Només veure'ls entrar ja he pensat que alguna cosa no seria com havia de ser, i tenia raó, eh! Tot molt així i aixà, sense solta ni volta, d'un costat a l'altre...  amb unes coses més rares... impossible haver-ho pensat, i no pensis que no ho he intentat, eh! Sabia que ho havia de recollir, volia pensar-hi... però de camí... Saps allò que et passa a vegades?  Ho intentes, no? I si no saps com fer-ho? Què, eh! Què fas? Segueixes pensant i res més? Jo és q sóc molt de fer les coses amb pensament. I no creguis que ho dic per dir, eh! Que jo no vaig parlant per parlar, simplement... doncs m'interessa explicar-t'ho...

De coales

Molt lluny d'aquí, la calor asfixiant crema l'ambient d'un dels estats d'Austràlia. A la ciutat, els humans es refugien en locals amb aire condicionat; als pobles, qualsevol altre mètode és vàlid mentre refresqui l'ambient. Sens dubte, qui més en saben d'això són els coales, els petits marsupials busquen el lloc més fresc per fer-hi vida i, allà, es cansen el més mínim. 

En Jeff i la Stuff són dos coales que tenen la seva residència a un dels eucaliptus més frondosos del territori. Avui, els dos descansen sense moure's; no els agrada fer esforços. S'han llevat fa una estona, després d'una becaina d'unes vint hores, ara jugaran -poc- durant quatre hores i, després, es posaran altre cop a dormir. Mentre juguen, mengen. Els seus moviments són lents, però divertits -diria un humà-. En Jeff agafa una fulla i es disposa a menjar-se-la, però la Stuff li pren de les grapes i se la posa a la boca. El seu company de pis es queda impertèrrit, amb la boca oberta, mirant com ella menja la fulla d'eucaliptus que era per a ell. Voldria agafar-li, però no té ganes de moure's. 

Succeeix això a la vegada que en Cliff, un coala veí, apareix en escena; de branca en branca aconsegueix situar-se entre tots dos. S'asseu i, amb una altra fulla a la mà, es mira a la Stuff. Ella tira el seu menjar arbre avall i, sense pensar-s'ho dues vegades, arreplega el del nou convidat. I mentre se'l menja, els dos coales se la miren.

De bales

Aquest matí, l'home bala s'ha llevat molt cansat. Durant la nit, en més d'una ocasió s'ha desvetllat i no ha trobat una posició còmode per dormir. La furgoneta on viu té vidres trencats i els mosquits s'internen sense problemes. Per contra, l'aire no entra ni per saludar. Així que entre calor, mosquits i un llit no més tou que el terra de grava on es troba el vehicle, el protagonista de l'activitat més perillosa del circ no ha pogut descansar. 

Temps enrere, quan formava part del Circ Internacional de Ponguayacú, les coses eren molt diferents. Tenia una suite privada, on acostumava a invitar a senyoretes de categoria alta, feien festes esbojarrades, bevien alcohol i esnifaven coca, escoltaven música dels anys setanta i tenien relacions sexuals en grup. La mala vida, però, va anar-lo castigant, fins que un dia, va presentar-se ebri a l'actuació i, en lloc de col·locar-se com calia dins del canó, va fer-ho de forma invertida, amb el cap a la part del propulsor. Una ambulància va haver de portar-lo a corre-cuita a l'hospital més proper, on li van salvar la vida, però no la feina.

Un any després, completament rehabilitat, va decidir recomençar la seva vida laboral, començant altre cop amb un circ petit, on ara treballa. I ho fa a gust, tot i les molèsties que poden ocasionar la pobresa en la que viuen.

Avui, no està begut, ni drogat; avui es posa a dins del canó i espera que els pallassos acabin la seva funció. Aleshores un company treu el canó i el col·loca a un costat de l'arena. Encén el ble i l'home bala surt disparat. L'home bala s'ha quedat adormit, està tan cansat que no es lleva ni amb l'impuls del canó, i cau com un pes mort, de morros. I l'home mor en un instant curt, tot i que ja fa temps que és l'home mort. 

De tornada

Avui els records tornen per atormentar-me. I tu estàs allà, davant del meu vell Ford atrotinat, esperant que jo l'engegui. Tan riallera com sempre, tan seductora i passional. Saps que no ho aconseguiré, saps que et quedaràs a dormir, un cop més, al seient de darrere. Tancaràs els ulls amb la tranquil·litat d'estar entre els meus braços. I jo t'acariciaré els cabells i el coll. I després el record s'esborrarà per tornar a la realitat. 

Només buscaves l'amor del més salvatge. I jo conduïa com ningú, jo em saltava les normes, jo era el teu home. Però la nit ens va portar per camins equivocats. La pluja blanca et va separar de les meves esperances, mentre jo lluitava per seguir de peu i tu queies un i un altre cop. I en caure ploraves. I ploraves com un nen que descobreix el nou món cruel dels adults. Però no hi havia ningú que et pogués ajudar, ni tan sols jo; que seguia els passos dels que ensenyen a caminar. I les línies, diguem-ho clar, es van trencar.

Ara em sento sol en aquest bar, mirant per la finestra en busca d'algú que sàpiga entendre'm, que vulgui passar-se hores i hores aixecant la pols del camí, però tu vas marxar, i ja no tornaràs. I la cambrera em pregunta pels teus cabells bruts que sempre acompanyaven els clients beguts. I la gent ja no gosa tornar per aquí. Sense tu no hi ha res a fer. Vas crear un buit ple de sang, una ferida que no sabem curar.