divendres, 16 d’octubre de 2020

Relat pouat

Feia dies que no baixava al pou del tros.
No caminen les oques fins allà,
fa temps que un home se les va emportar.


Provo de viure a cops de destral,

tallant-me les mans si cal

en un paradís merdós.


Digues, hi ha res per beure quan,

amb la boca seca,

s'acaba la set matinal?


Sense daus ni ganivets es fa, ara,

difícil jugar a la vida que mor;

mira'm, semblo un trist sospir que se'n va.


En aquesta plana no hi ha sotracs

per qui plorar, per qui cridar.

Pols als ulls i sense sang al cor.


Serà un minut etern, allà dalt del turó,

albirant els corbs sobre la figuera,

serà una hora infinita esperant els dracs.


Vaig obviar la paraula dels Déus,

em castiguen, m'obliguen

a la desídia dins la foguera.

Cap comentari: