Relat dels xiprers

Suposo que la distància entre aquí i allà
es resumeix: que no n’hi ha.
No esperen xiprers en un bell camí de  muntanya.
Calla, calla,
petita no diguis res,
que som en processó,
el poble és de dol
mentre dorm amb els ulls oberts.

Aviat et miro com si fos jo, ajagut sobre l’asfalt
aquí a dalt del campanar no hi ha vies
quan dormies i ens vam oblidar dels homes més soferts.

Seguirem esperant saber què passarà,
per si de cas m’adormiré escoltant el remor
de la ciutat buida,
dels cotxes que han decidit no passar,
dels arbres que per mi parlen
amb les cotorres que tot sovint s’espanten.

Són tan bells els silencis que els destorbo
amb la música que no trobarem
a l’hora final,
en aquell moment
dels nostres amics deixant-nos la mà,
de les nostres mans tremolant de por,
de les nostres pors absorbint el cos.

Els cossos jauen per sempre més
en la inexistència humana;
el record, però, l’esborrarem
amb la misèria ufana.