Assegut vora de la finestra, els vehicles ensordeixen qualsevol música que posi. La calor em molesta tant que ni traient el cap per fora aconsegueixo que les neurones se'm calmin.
No sé bé què estic fent, no sé què hauria de fer. Però en tardes com aquesta, en les que fer res és obligat, recordo la meva mare i la seva copa gelada; asseguda i amb el cap mig cot, mirant-me amb la vista perduda i el pensament absort. Hi ha moments en què tot allò que hem vist en negre, ho comencem a veure en blanc. Són les raons les que ens duen a fer les nostres accions. Aprenem a perdonar pensant que algun dia ens haurien de perdonar a nosaltres.
No són nits, són tardes acalorades, sense res a fer; més que en pensar en tot allò que ens agradaria no haver fet.
En tinc deu, en tinc quinze. Visc ofegat en un vas de dos gels i una llimona. Porta'm records que no siguin del present. Porta'm de la mà i obre el ventilador. Tothom té dret a equivocar-se, però cada error meu val per cent dels errors dels altres. No seré jo qui faci de jutge, però quan la nit s'acabi no vull viure mai més una tarda com aquesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada