Pot el lleó rugir més fort que la desesperació
de l’home perdut?
És animal si crida i perd l’esperança,
si no troba el centre, el límit,
la línia divisòria entre foll i l’assenyat?
És lluny del jo quan més a prop és dels altres?
Pren la ràbia i el dolor,
pren el crit i l’angoixa
de color negre, mestissa,
impura i pura pels porus
de la pell esquinçada.
No respira, exhala, suplica
sota el genoll pelat
de tanta absurditat,
del blanc trencat que no coneix
altre poder que el de la gent rica.
Tant de temps tancats en gàbies
plenes de plata, petroli i metzina,
sota gorres vermelles i lletres pintades
pels amos de la limusina.
Tornaran els raïms,
les guitarres armades,
els guants negres,
el puny alçat
i les X d’un Malcom legítim.
Netejaran els carrers amb benzina,
desinfectaran els cotxes i les sirenes:
Amb la seva medicina fins acabar amb totes.
De la flama en faran vida
quan ACABin
sota un clamor de còlera
amb tota ànima podrida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada