diumenge, 7 de gener del 2018

Relat del blanc

No era la muller de Lot,
ni un astrònom il·lustríssim.
Semblava que pensés,
semblava, però no pensava.
Viatjava en el temps, en l’espai,
en vides llunyanes que no eren seves.
Sense maleta i només amb un jersei marró,
buscava la lluna un dia de núvols
i cel tapat.

Pregunta-li al cel, 
pregunta-li ara que el mires:
si demà tornarà a haver-hi tempesta,
si sortiran altre cop les cames sota el teu cos.
I amb el llum verd no despertava, 
ja tenia prou els ulls oberts,
per veure-hi enllà de la vida mundana,
del passeigs dels nuvis agafats de la mà,
dels avis que tornen a casa amb els llavis tallats,
dels nens que criden amb la pilota sota el braç,
dels morts que caminen mentre ell,
viu o vivent,
es castiga en un món sense cobdícia,
ni enveja, ni tristor, ni pena.
Un món d’olives entre fanals
i aureoles cremant la raresa dels veïns.

Pregunta-li al cel si pots creuar

o els cotxes et duran la vida que no t’ha dut el braç.