dissabte, 11 de març de 2017

Relat de simpatia

Tenia la pell tan gastada que, quan seia, els ossos s'enganxaven a la cadira. Viatjava amb gasolina cremada sobre les seves sabates destrossades. Era culpable, era vida i era mort desesperada. Arrossegant-se pel terra de matinada, el seu lloc era un banc desmanegat del mig de la plaça quan arribava el migdia.
Un dimarts, 15 de juliol, quan la suor de la pell li cremava el cor, la va veure passar, va fer un gest, va allargar la mà. Va tenir-la a tocar, a menys d'un pam de sentir altra vegada la seva calor, però no es pot ser brau si s'ha sigut massa salvatge.
Va ser aleshores quan, enfonsat en el pou més profund de la seva vida, va tocar fons. L'havia tingut tan a prop que va poder viatjar enrere per no tornar mai més endavant. Allà, entre els mil quilòmetres que hi ha al pretèrit, estava ell. En aquella habitació obscura, tenebrosa, feta per no obrir mai les finestres,  s'havien colat massa ocells per fer-hi niu.
Assegut al terra, la contemplava ballant al ritme dels Stones. La música rebotava per les parets i retronava dins seu, la falta de mobles n'era la culpable. Una espelma il·luminava l'acció, una espelma amb la cera exhaurida fins a la meitat.
Porta'm amb tu, deixa que vingui a través dels tambors, vull conèixer Jesús plorant. Vull netejar-me les mans i saludar-te aquesta nit. S'acabaran els misteris i navegarem per les vermelles venes que ens beneeixen. Passa'm la goma, pressiona aquí i deixa'm presentar-me. Sóc com tu, sóc com ell, no porto cua, però ja me la deixaràs. Si vols saber el meu nom, allarga aquesta agulla, permet que sigui meva.
A ella no li calia roba per ballar, ni tan sols públic per ser adorada. Esvelta i blanca, el seu cos lluïa movent-se totalment nua sobre aquell terra de ciment. Feia dies que no es rentava els cabells, ja mostraven el color de les mines del seu pare. No duia joies, ni collars, ni tampoc cap anell daurat; tot i tenir el llaç més fort allà davant seu, assegut, amb el braç estirat i entrant a l'autopista de l'infern.
En altres èpoques aquella trobada hauria acabat bé. En altres temps els nois els haguessin recollit i els haurien portat a casa, cadascú a la seva. Haurien vomitat al costat del llit i tot temps hauria conegut el futur. Però aquella cita va ser com la de Dante, com la dels Stones, per etapes i mirant-se als ulls.
Encantat de conèixer-te, deixa'm que torni altre cop al principi, on el final es troba al banc desmanegat de la plaça de la ciutat. Deixa'm veure't altre cop a un pam de mi, movent la cintura i girant la cara per no mirar-me als ulls. Sé que vas notar el meu alè, el meu últim sospir escapant-se del meu cos per darrera vegada. Ho sé, perquè quan jo ja no hi era, una suor freda va recórrer la teva pell.