dissabte, 18 de març del 2017

Relat de metàl·lics

Sota un sol primaveral, el matí es presentava desconcertant per la Marta. Des de la seva finestra explorava els animals moribunds que s'arrossegaven per l'empedrat de la ciutat. Aquesta nit ha sigut dura, es deia. A la vorera de davant uns nois saltaven per sobre dels bancs i molestaven a unes senyores grans. A tocar del semàfor, un avi s'ho mirava tot amb un posat seriós. A saber què es deuen haver pres, es preguntava per dins.  A sota de casa de la Marta, dos joves seien a la terrassa del bar. Les cadires metàl·liques, aquestes que fan tant mal a l'esquena, eren trons reials on dos reis es prometien amor etern.
Ella lluïa les cames tant com podia, gràcies a una minifaldilla que, per qüestions inexplicables, tenia ajustada gairebé al melic. Ell tenia les mans llargues i investigava tots els camins que el destí li oferia. Si no fos per l'olor a alcohol que desprenien els seus cabells, el cambrer juraria que feia un mes que aquell xicot no es dutxava. A sobre de la taula, dos gots de tub buits, el gel encara desfent-se al voltant d'un cítric. Ni rastre de mòbils ni de xarxes socials.
Dos ulls connectats amb dos més, quatre ulls clucs gairebé a punt de tancar-se, dient-s'ho tot i més. Llavis secs de tant besar-se. Mans gastades de tant tocar-se. Cossos demanant, per favor, anar al llit per poder dormir fins l'endemà.