divendres, 27 de gener del 2017

Relat de soldats

Sento que les paraules d'ells no són ja meves. Sento que tot el que he dit ha sigut esborrat.
Algun dia vindran en helicòpter i ens haurem d'amagar, però nosaltres seguirem allà, a l'autopista perduda on es reparteix el pa, com ens va ensenyar el bell Joad.
Seguirem el seu olfacte per saber on jaure i on poder descansar. No gosarem que els cridin ni que els jutgin sense educar. No voldrem que ningú no els maltracti perquè per ells ho farem tot. I quan aquella gran pedra caigui sobre els seus caps, l'autopista tornarà a ser grisa i amb la línia infinita blanca lluint intermitent.
Seguirem tacant-nos de guix blanc, endormiscats però amb el so de la guitarra entre les cames. Hi ha un lloc on podrem descansar, se sentiran els crits dels adolescents aprenent a ser lliures, i tu, mare, els podràs mirar a la cara i em veuràs a mi. Mira'ls dins d'aquelles pupil·les obertes i encuriosides, i per cada un que aixequi la mà, per cada un que vulgui ser algú demà, per aquells que desitgin ser persones i no animals, nosaltres sortirem amb les nostres bíblies blaves i repartirem amor en lletres.