dissabte, 14 de gener del 2017

Relat de fam

Feia dies que seia a la mateixa vorera del carrer Borrell. Feia setmanes que duia les mateixes sabates, xopes i trencades. Bon nadal, bon dia tingui, que la sort sigui amb vostè. Paraules circulant en un sentit i que no acaben de tenir-ne cap. De lletres no menja l'home. Però Siddharta proclamava el dejú, i aquell home necessitava pa.
La fe es perd quan entre les dents no tens ni una engruna del que has menjat. Lluïsa, si us plau, us ha sobrat res? No, potser demà. Mira, allà. Hi ha gats llepant el terra, potser a algú se li ha caigut el pollastre de camí a casa l'àvia.
Arrossegant-se com un gos, amb els pels bruts i els cabells enganxifosos, les llambordes són pistes d'asfalt on corren els homes com tu i com ell, com jo; sols, abandonats. Però en el trist pecat pel que Jesús ens ha castigat, hi trobo l'esperança, la fe, la bonaventura que em vindrà. Al fons de tot, més enllà d'aquells felins afamats, més enllà d'aquell suc gallinaci escampat; hi ets tu, o el teu record. Et veig, caminant, tan bella i tan dolenta com sempre. Em mires abans de creuar el carrer i no esperes que sigui el teu torn, no esperes ni tan sols que et donin pas. Tot és teu i jo segueixo veien-te allà, com aquell dia; com aquell maleït dia en el que el vent se't va emportar.
Et desitjo, et desitjo tant que no em cal menjar, ni vestir-me, ni sadollar els meus anhels. Et veig, et necessito... tan dolenta i tan furiosa, com sempre, abans i ara; en el record i en la necessitat.