dimecres, 28 de gener del 2015

Relat de granges

A la granja se sentia molt soroll. Els animals grunyien a tota hora, però sobretot, just abans de caure la nit. Era aleshores quan actuaven amb tota l'energia disponible. Era impossible entendre res. Ni tan sols un especialista en zoologia podria discernir els sons dels animals. Tot junts, bramant a més no poder. No podia semblar una olla de grills; perquè els grills físicament no podien fer tant d'escàndol. No podia semblar un galliner, perquè les gallines no aconsegueixen un to tan alt. Ni tan sols una manada d'elefants podia emular aquell soroll espantós que feia emmalaltir el granger. Ell es posava les mans a les orelles i tancava els ulls fent ganyotes, com si aquell gest inútil servís d'alguna cosa. Però res, només li quedava una opció, resignar-se i adaptar-se a aquell moment tant decepcionant.
Entre el rugit d'uns i el bram dels altres no va sentir el so d'unes passes que entraven caminant. Era l'elegància d'una dona que duia unes botes negres per sobre dels turmells, vestia uns texans ajustats que li marcaven cul i cuixes, i per dalt anava tapada amb americana curta per sobre d'una samarreta blanca. En aquesta hi duia una inscripció: "Meravella't amb mi". 
El granger no la va veure fins que no la va tenir davant. Se li va col·locar a poca distància i li va demanar que llegís en veu alta aquella serigrafia. El pobre home no sentia què li deia, però es fixava amb els suaus llavis, que cobrien gran part de la seva cara. Ella no ho va repetir tres vegades, sinó que li va prendre la mà i li va fer resseguir, lletra per lletra, aquella oració. Amb els dits acariciava aquells prominents pits, sense perdre de vista el seu coll al descobert. Per la seva ment només hi passava un objectiu, aixecar-li la samarreta, oblidar-se de les lletres, acariciar-li el seu cabell ben llis i cridar com un animal enmig de la granja.