Dilluns trist, diuen. Dilluns blau, somriuen. Entre el regust de les llimones exprimides, els seus ulls s'obren amb dificultat. Sota l'aigua de la dutxa se sent sola, però gota a gota el seu cos es vesteix d'un reconfortant vestit. El raig d'aigua l'acaricia com quan ella estava acompanyada. És un moment solitari, però comença a no ser-ho. El vidre del mirall s'entela i l'ambient es carrega d'un aire misteriós. Sembla que hi ha boira allà dins. Ho sembla de tal manera que no es pot veure més enllà d'un pam de distància. Voldria no estar sola. Ho desitja amb totes les forces. Ho suplica als seus Déus corromputs.
A través de la seva obscura cabellera, l'aigua troba diferents canals pels que relliscar i caure cos avall. Els llavis humits serveixen d'instrument de precisió pel gota a gota. El seu nas prominent fa de trampolí mortal. Salta l'aigua i evita reposar, com fan algunes gotes perdudes galtes avall, en el mentó prohibit. Aquest salt és llunyà, olímpic, prominent, però no adquireix suficient impuls com per evitar xocar contra els majestuosos pits que esperen el contacte més calent del moment. Ella prova de treure's l'aigua de sobre, però no pot, ni vol. Aquella boirina li permet jugar a no sentir-se sola. Aquell raig constant l'ajuda a somniar amb unes mans pecaminoses. L'entrecuix, completament net de vellut, acaba sent un imant per a les seves mans. Recolzada contra la paret, estimula els seus somnis fins al punt de cridar un nom. El crida i tanca les cames. Després s'avergonyeix. És aleshores quan se sent afortunada d'estar sola i que ningú l'hagi sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada