Un dels passatgers del tren aprofita el viatge per enviar una foto que va fer dos dies abans que tot això succeís. Gràcies a les noves tecnologies és més senzilla la comunicació a llarga distància. Qui hagués dit, fa anys, que es podria enviar una foto circulant en un tren de rodalies. La foto en qüestió són les seves noves sabates. Les va comprar a una botiga de segona mà del barri. Està orgullós de la seva compra i només arribar a casa les va retratar amb el seu telèfon mòbil.
Segurament molts de vosaltres us estareu preguntant qui és el destinatari de la foto. Doncs bé, una amiga seva, companya de classe i veïna del barri. Avui no viatgen junts, perquè ella s'ha quedat a casa recuperant-se d'unes molèsties a l'esquena.
Instants després d'enviar-li la foto rep un missatge d'ella:
-M'agraden les sabates, però m'agrada molt més el que hi ha al fons a la dreta de la imatge.
En llegir-ho, revisa la foto i veu com en el lloc indicat per ella hi ha un mirall que reflexa l'ordinador de la seva habitació, amb la pantalla encesa i tot de fotos d'una noia despullada... justament la seva amiga a qui li ha enviat la imatge.
No sap com reaccionar... Intenta mentir parlant d'unes fotos que no tenen res a veure amb ella. Però la imatge és clara i nítida. És impossible enganyar-la.
Entre les excuses que ell va deixant anar apareix ella:
-Prou, no et preocupis. No em diguis més mentides. No vull saber com és que les tens. Només vull saber què fas amb elles? Gaudeixes mirant-les? T'excites? Sempre m'havies dit que érem amics, que no volies res més. Però veig que, quan estàs sol, t'ho deus passar molt bé amb mi...
Ell no contesta, està avergonyit; però també excitat.
Ella segueix.
-Si hagués sapigut això, aquella nit que et vas quedar adormit davant meu, t'hagués xuclat la jugular fins deixar-te sec! Vaig estar al teu costat durant una hora, mirant-te i pensant que mai de la vida et fixaries en mi. Ni tan sols vas gosar mirar-me a l'endemà, quan et vas aixecar i jo estava estirada al teu costat, bocaterrosa, nomes amb una samarreta blanca i unes calces. Em feia la dormida, esperava que no poguessis aguantar-ho. I vas marxar. A vegades penso que ni morta em voldries...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada