Relat de nàusees

Nàusees és el que sentia ell en parlar amb el seu soci. Quin fàstic d'home. No podia amb ell. Era brut a més no poder. Olor a puro, caspa per tot arreu, mal afaitat, cara bruta, trocets petits de mocs escampats per les galtes, dents petites i negres, pudor... 

Però tot i això, continuava fent negocis amb ell. Sabia de la seva vàlua empresarial, on ell no arribava, el seu company sí. Treballaven molt bé en equip, a distància, però en equip. El problema esdevenia quan havien de quedar per qualsevol motiu. Ell sempre donava llargues. Intentava solucionar-ho tot per correu electrònic o per telèfon. !Ni les videoconferències acceptava! Tenia excuses per tot. No el volia veure ni a través de la pantalla del seu ordinador. El seu cabell greixós, llefiscós, ple de brutícia, li treia la gana i el deixava marejat.

Tot era tan relatiu, que el seu soci sovint fanfarronejava de les seves aptituds de Don Juan. 

Relat de teatres

Plou a la ciutat d'Orleans. La gent camina pels carrers mullats. Els semàfors funcionen amb regularitat, creant aureoles al voltant de les seves llums. El teatre és ple. Els actors viuen la vida sobre l'escenari. Gaudeixen de l'únic moment on poden ser lliures i expressar la seva passió. Ell comença un monòleg que durarà poc...

-Preciosa, ahir vaig tenir moments complicats... tres infarts provocats per la teva bellesa sensorial. Quan érem els dos en aquell petit lavabo, vivint aquell moment casolà, la meva mà volia tocar-te i acariciar-te. Despullar-te suaument i recolzar el meu cos amb el teu. Però vaig recordar la teva llegenda i l'avís del Savi del Nord: "No t'hi acostis o acabaràs amb les mans roent". Minuts més tard, en veure't recollir el meu cor a terra, estaves d'esquenes, i jo ja em veia al purgatori. No vaig ni adonar-me que em faltava un òrgan. Només notava el cos calent. El pitjor va succeir quan a mitja tarda et vaig trobar de cara, a un pam de distància, pujant les escales. Encara no sé com no vaig pecar. Jesús deuria estar al meu costat, aconsellant-me que no ho fes. Però t'asseguro que aquesta nit no hi era. I cada cop que m'ha tornat a passar, no m'he pogut estar d'agafar-te la nuca i prémer els teus llavis contra els meus.

Quan ell cau a terra, vermells i blaus apareixen a escena. El públic aplaudeix l'entrada del comissari. Porta una gavardina i un bloc de notes, trets característics de tot investigador. En uns minuts ja ha organitzat un interrogatori. Fuma la seva pipa tirant el fum a la cara de la dona, a qui li ploren els ulls. Ell ho veu, des de l'altre sala, i crida. Però ningú sent res. És un crit mut. Satanàs ja fa estona que se l'ha endut cap al centre de la terra. Serà castigat. Rebrà el que es mereix. Mentrestant el seu cos restarà immòbil esperant que vinguin els forenses. 

Ella, en canvi, prega perquè baixi un àngel i la salvi, però l'inspector li treu la idea del cap: "Nena, l'únic àngel de la sala ets tu, no em miris amb aquests ullets si no vols que t'acusin d'haver realitzat dos homicidis en un mateix dia. Vas vestida com una assassina. No dissimulis. Ningú et creurà, ni tan sols els cecs no sabrien notar el frenesí enganxat als teus llavis".

Relat del desconegut

Camina marxa enrere, no veu la gent que es troba, sinó la gent que ha passat. Cal dir-ho, també veu la gent que el passarà. Sembla un cranc, però no ho és. És un home lligat a una cadira de rodes. Passeja pel barri cada dia fent el mateix recorregut. Podria ser un home més, però no ho és. Per alguna raó no va endavant, sinó endarrere. Quan un el veu per primer cop, se sorprèn. És tanta l'estupefacció que, fins que un no se'l troba una altra vegada, no veu com li costa respirar. Ell  segueix fumant el seu cigar, ben gros, ben potent.

La tercera vegada, en observar-lo, un veu les seves sabates, sempre porta sabatilles d'anar per casa. Si bé va haver-hi una època en què moltes dones -no és comentari sexista, sinó subjectiu- sortien al carrer amb barnús i sabatilles, ara pocs cops passen aquestes coses. Aleshores, aquest home, per què ho fa? És necessari tornar-se'l a trobar, per quart cop, i admirar les seves cames, grans, inflades, a punt de rebentar. 

És un home més del barri. És ja un company. Un desconegut que sempre ronda pels mateixos carrers, esperant que algú s'aturi al seu costat i descobreixi alguna cosa més, del seu tret característic i únic, essencial en ell mateix.

El número 7 a Amazon

Des d'avui ja hi ha un altre punt de venda pel "Número 7". Es tracta d'Amazon, la llibreria on-line més popular del món. 

Per nosaltres és un orgull estar dins d'aquesta plataforma i donar una opció més de compra. Cal dir que de moment la venda continua sent en publicació "en paper", però estem treballant perquè aviat arriba la versió ebook.

Sigui com sigui, us deixem aquí l'enllaç per comprar-lo mitjançant aquesta web especialitzada en la compra de llibres:

http://www.amazon.es/EL-N%C3%9AMERO-7-Stonberg-Editorial/dp/8493950696/ref=sr_1_1?ie=UTF8&qid=1359407484&sr=8-1

Seguim en contacte!

Relat de la lluna

Els temps canvien. En Joan ja no era aquell nen que escoltava les mestres narrant contes innocents. Ja no era aquell infant que seia sobre la faldilla de la seva tieta i només mirava els dibuixos que li feia. Tot havia fet un gir natural. Les voltes del món l’havien convertit en un boig més, aïllat del seny i del saber estar.

Assegut a la seva cadira blanca, mirava per la finestra i observava una nit més passant davant seu. Homes corrents, dones cridant. Meuques treballant i policies robant. Naturalitat absoluta en una ciutat on ja res no tenia gust de dolços de fireta. Es disposava a ser sincer, a brindar una oportunitat a una rancuniosa vida que l’havia turmentat. Però, calia fer-ho ara? Sense tenir on caure, sense guardar-se un pla alternatiu... Ell sabia que no era bona idea, però ella la mirava amb uns ulls encesos, i ell no va poder evitar-ho.

Sobre la taula de fusta on recolzava els colzes, unes tisores esperaven, de feia temps, aquell moment. Les havia afilat cada vespre, just abans d’anar a dormir, per si el dia següent era, finalment, l’escollit. Aquella nit les va agafar i va arremangar-se el jersei. Deixant al descobert el nexe entre la mà i el braç, va girar el cap mirant cap a fora. No li va costar trobar-la. Les llàgrimes queien a poc a poc per la seva galta i, en veu baixa, sense esperar que ningú l’escoltés, va deixar anar un suau “Lluna, impertinent! Vols parar d'observar-me? Desvergonyida”. Sorprenentment, una dona va passar per sota de la seva finca en aquell instant, trencant l'harmonia romàntica entre l'escriptor i el satèl·lit. Portava una pancarta ben grossa on s'hi podia llegir fàcilment: "Sóc una llunàtica". La dona anava gairebé nua, només vestia roba interior, colors de tardor, ribets negres, elegància sota un cartell pintat a mà amb l’eslògan citat. Ell somrigué i sense cap necessitat de què ella la sentís, murmurà: "A vegades... Depèn... Si somrius sí... Perquè la lluna ho emmiralla...".

Ell necessitava escriure, necessitava fer aquell sacrifici vital. Tenia les tisores preparades, el canell al descobert, uns folis en blanc a punt per passar a l'eternitat. Però hi ha actes que ens canvien la vida, moments gloriosos que atemoreixen els més valents. Com impressiona trobar-se cara a cara amb la lluna... Un pam és massa poc per no voler-la acariciar...

Va esperar l'exili de l'espontània. Aquell barri era del tot extravagant. Res era normal. La vida havia canviat, ell també, calia avançar i convertir en sagrats els seus versos. "Per molt que tanqui la persiana, avui la lluna plena em desafia...", va exclamar en veu alta després d'obrir la finestra.

No va tenir valor, no. No ho va fer. Les tisores es quedaren on sempre, afilades un cop més, sobre uns folis de color blanc, buits de continguts, ansiosos de passió i de sang. I a ell, covard, no se li va ocórrer res més que provocar altra vegada la seva amiga i enamorada: "No t'amaguis entre núvols, com si fossis innocent, la llum que m'il·lumina, lluna salvatge, m'excita cos i ment".