Relat de perruquers

Com cada dia, en Jofui obre la seva perruqueria. Pel matí són pocs els clients que acudeixen al seu local per tallar-se els cabells, però a mitja tarda sempre comença a tenir visites. És aleshores quan no para d'arreglar pentinats. 

No té cap estil definit, li agrada tallar, tallar i tallar. La velocitat amb la que fa anar les tisores deixa sorpresos als nous clients, mentre que els antics s'hi acostumen, tot i que a vegades temin ser pacients d'un accident.

És molt professional i s'esmerça tant com pot en què les persones surtin d'allà contentes. Acaba la jornada cap a les nou de la nit. Els seus dos ajudants marxen i ell es queda una estona més per recollir-ho tot. 

Passa l'escombra per terra i amuntega els cabells de l'últim home que ha passat per les seves mans. El piló de cabells que acumula al llarg de la tarda és molt gran. És sabut que moltes perruqueries el venen, encara que d'altres el tiren. Ell el guarda. Ho posa tot en una bossa i se l'endú a casa. Allà aboca tot el contingut a dins d'una banyera petita. Gairebé omple dos dits. Es despulla i s'ajeu sobre aquella capa frondosa de pèl humà...

Relat de menjars

En un sopar qualsevol de feina, a les dotze del migdia, quan tots els veïns dormen i els obrers piquen l'asfalt. Les bombetes apagades il·luminen un menjador ocupat per tanta gent que només hi són ells dos.

Fa dies que no paren de discutir, per qualsevol cosa la tendresa floreix i omplen l'ambient d'insults i menyspreus. Són tan guapos que es veuen lletjos, però mai es miren l'un a l'altre, excepte de tant en tant, cada tres minuts, aproximadament, quan es creuen la mirada i es toquen amb els peus. La distància és tan gran que la diminuta taula no permet posar dues estovalles individuals, comparteixen el plat i el got, que, sense cap intenció d'emborratxar-se, omplen cada dos per tres amb vi del Priorat.

Vegetarians de mena, mengen una hamburguesa de vedella, ell agafa la forquilla i ella el ganivet. És tanta la tensió que es viu en aquella gran casa, de només trenta metres quadrats, que la confiança no existeix. 

-"Quant et poses violenta... et xuclaria tot el coll"- li diu ell mentre mira l'afilat ganivet amb el que ella talla la carn.

-"Si ha de passar això, mai més seré violenta"- replica mentre es treu la roba.

Relat de professionals

Quan la recepcionista reinicia l'encaminador de l'empresa, altrament dit router, els treballadors tornen a treballar. Per fi s'ha acabat l'exili informàtic. Tothom torna a estar comunicat i es torna a sentir el tac tac de les tecles dels ordinadors. Ella torna al seu lloc amb un gran somriure. Camina segura de si mateixa, mirant els seus companys amb un orgull impropi d'ella. S'asseu i li diu a la telefonista: "Ja ho he arreglat".

Els dies passen i el final de la setmana s'acosta. Tot succeïx amb una normalitat esbalaïdora. No estan acostumats a què tot vagi bé. I Jorn rere jorn la recepcionista explica als companys que ella és la causa de què tot vagi bé.

A les dotze en punt de divendres, però, el sistema informàtic de tota la companyia torna a caure. Arriben queixes de tots els departaments. Ella, cofoia, s'afanya en dirigir-se a la sala dels servidors. Reinicia l'encaminador i retorna al seu lloc de treball. Però tot continua igual. Quan ja ho ha fet quatre vegades, decideix trucar a un tècnic i li demana que vingui a fer una consulta urgentment, "necessitem un professional" li diu per telèfon.

Relat de rostits

Recordes el seu cos calent? Com fluïa la suor per la seva pell, com cridava obrint la boca d'extrem a extrem del seu rostre... Els seus ulls desorbitats, les seves ungles clavant-se per tot arreu, els seus narius oberts com un gran aspirador cercant aire per tot arreu, el seu cos recargolant-se... 

No parava de dir el teu nom, el repetia una i una altra vegada. Cridant i gemegant. Posant-te tan calent que et mantenia el membre viril ben erecte. Te l'acariciaves mentre la veies movent-se d'una banda a l'altra, duent-se les mans als cabells i, tot seguit, per tot el cos. 

Ja fa hores que no porta aquelles calces tan innocents que t'havien incitat a l'escalfor. El cotó jau ara sobre un moble, al costat d'uns sostenidors blaus que no aguanten els durs pits que, en uns instants, estaran bullint...

El teu onanisme no para. Els seus crits tampoc. A mesura que puges la temperatura del forn veus com, a través del vidre, es va rostint...

Relat d'autors

El jove Ruthenberg, un estudiant molt aplicat d'una escola romàntica del Barri Sud anomenada Llorensien, es pregunta qui escriu aquells relats que, cada matí, l'acompanyen en el seu viatge rutinari i avorrit cap a l'Edifici del Saber. S'ho qüestiona per una simple raó, no pas per buscar tres peus al gat, ni tampoc per descobrir un enigma de vital importància; ell sap que fent-se aquesta pregunta, ni que sigui en veu baixa i sense que ningú el senti, aconseguirà posar-se a la pell que envolta els dits que premen les tecles d'un ordinador antic i obsolet, però que serveix, i molt, per escriure històries d'altres móns i apropar-les, si més no per un curt instant, al mateix carrer on ell viu. I de retruc, per què no dir-ho, als carrers adjacents del seu habitatge, per on ell passeja abans d'arribar a les aules. 

Ben d'hora, amb un somriure inaudit per algú de la seva edat, ell ja fa circular les neurones que, de forma inconscient, viatjaran per uns circuits interns que, val a dir-ho, no tenen res a veure amb els carrers per on ell circula, però que ho fan de forma paral·lela, com si cada passa que ell donés fos també una passa -de proporcionals dimensions- d'una, o moltes, de les seves neurones. Així, encuriosit, crea tres viatges, el dels seus peus, el de la seves neurones i, finalment, el que li suggereix l'autor de rostre desconegut.