Relat que va tard

És tard, altre cop és tard.

No sé l'hora que és, però
tot va tard.

El tren que esperava,
amb el seu xiulet de redempció;
la maleta ratllada,
estripada amb el frec a frec del meu despit;
el llibre que llegia,
curull de lament i oracions de destrucció;
la beguda de melancolia,
servida amb un aire que ofega en el buit.

Passaran les hores
passaran els anys;
endavant o endarrere,
com dues fulles de navalla
verdes, lorquianes,
embogides d'odi i de ràbia.

S'esborraran les paraules
i el silenci serà nostre,
a base de patacades, femtes, vòmits i desgràcies.
Tornaran els mots,
i emmudirem a La llum subterrània
sense saber ni l'hora ni el dia
ni qui ets tu, ni qui soc jo
evaporats l’un de l’altre
per l’escalfor de la fúria salvatge.

I és que és igual si és de matí o tarda,
capvespre o migdia.
No importa si les fulles són a terra,
marrons, resseques i esgotades;
o si pengen dalt de l'arbre,
verdes, fortes i vives.

Sempre és massa tard
i és tan trist que cada dia sigui massa tard…