Vull dir que Narcís corria molt ràpidament. Corria i s'allunyava de tot,
però no sabia de què es volia allunyar. Vull dir-ho ben alt, perquè a
Narcís el perseguien les ombres malèvoles i sempre se l'ha jutjat com
una taca en la història de la no humanitat. Vull dir-ho ben clar, perquè
Eco va fer tot el possible perquè es desencadenés aquell tràgic final. I
clar, si ningú ho diu, tothom el veu allà mirant-se a l'aigua,
delectant-se en si mateix, enamorant-se del seu rostre i del seu no
seny. Ostres, algú pot creure que tenia cap altra solució entre mans?
Què volíeu que mirés? A qui li feia mal? Voleu dir que seria molt normal
que el pobre Narcís es passés el dia mirant qui li desitjava tot el mal
que els Déus podien oferir? Les nimfes encanten i torturen? No, però
quan alguna d'elles se sent atacada treu les seves armes més poderoses. I
és que el poder de Nèmesi era el braç d'Eco allargat. Serien la
mateixa o un crit desmesurat que sortiria de la pobra muda? Sense veu i
sense amor, només podia oferir els seus trucs. Trucs que, si se'm permet
dir-ho, només van complicar més el seu destí. Qui hauria aconsellat la pobre Eco? Algun d'aquests venedors de fum que s'anuncien per internet? Pobreta ella, abandonada i refugiada a la cova. Què hi devia fer allà? Consumir-se a poc a poc a base de flames d'altres homes? I per què Nèmesi s'hi va ficar? Era el seu alter ego?
Pobre Narcís, sempre tan odiat, sempre tan estimat. Aquells qui d'ell negaren el seu amor ploraran sempre que es mirin al mirall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada