Romania el meu cap,
com romanen
les absurdes mirades
dels vidents astrals,
sobre la llosa freda.
Passaren solsticis
i em mataren
els vicis
dels que m'amaren.
No cal que vingui,
ara, no cal,
demaneu-li que no gosi,
que no gosi entrar.
Em bull la sang
abans de morir
tan sols de saber
si és del mossèn
aquella ombra
que em vol dir l'oració.
Si tu no hi ets
de res em val,
de res em sobra tot
per aquest ganivet feixuc
-dur i profund-
dins d'una carta
d'aquesta tristesa meva.
Han trinxat el meu cos
uns operaris.
He preguntat
d'on venien:
tenien cara de soldat.
Tan sols desitjaven
els seus honoraris
per fer la feina
i veure'm enterrat.
Sota el sol inexistent
d'aquella nit
-de la nit aquella-
perdo la memòria.
Hores eternes,
cabells enredats
reposant sobre el pit.
No cridis a la mort
-no juguis tot sol-
que aviat
serà tan aviat
que es farà tard
i serà massa tard
per llevar el dol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada