Fred, molt de fred. Neu, molta neu. Dins de la cabina dos cossos junts, pugen i baixen pel telefèric. Què van a veure? Res. No cal veure res. Veuen res i baixen després de veure res. Perquè quan res hi és present hi és tot. Fred, molt fred. Sort dels abrics, sort dels mitjons. Caldrà calefacció o llar de foc? És igual l'escalfor es nota a les mans si no són gèlides. I si ho són poden escalfar-se aviat. Amb el xup-xup del sofregit i el vapor omplint la cuina, qualsevol s'aixeca del sofà per seguir l'aroma i guiar-se pel camí del caliu. Passes suaus i lleugeres, contentes. Saltironets de jovenalla rient sota el llavi. Un home cuinant, una cullera a la mà. Un aroma diferent i la tranquil·litat de la muntanya fora de pistes. Una mà acariciant la panxa, un cos enganxat per darrere. Un bes al coll. Uns braços forts i una sensació d'unió agradable. No marxen les llums als Pirineus, no s'esvaeix la llum sense que el cel busqui l'horitzó. Mans perilloses buscant recons remots del cos. Mans segures de trobar allò que anhelen. I quan ho troben. Tot és content. Tota bandera és rígida. La bandera de la seguretat. La bandera de la quietud. No hi ha àpat a l'olla que no necessiti del seu temps i una guspira en el seu moment. Cossos girats. Cossos units. I els llavis per fi sentint-se desitjats, sense dubtes, sense preguntes. Com cou la veritat quan les llagues porten a úlceres i aquestes cremen la incertesa del moment. No besis més, no vull ara. No et beso més, ja t'ho faré després. I els segons que no corren en la plàcida estança. És moment de no-res. Estona entre actes. Aviat tornarà l'acció. Sense neu. Tot glaç es fon davant del foc. Tot cel es torna blau quan s'accepten axiomes de cançons del passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada