dissabte, 2 de setembre del 2017

Relat de la plaça

En Quimet llegeix el diari mentre la seva dona el mira. Fa molts anys que vénen al bar Felip. El cambrer els fa, gairebé cada dia, la mateixa broma. Com sempre demanen el mateix, la conversa acaba sent repetitiva. A la taula del costat, en Joan mira el mòbil, espera el missatge de la seva amiga. Ara és el millor moment per escriure's amb ella, ja que la dona no està amb ell, segurament està a la plaça, al costat de la farmàcia, parlant amb la Nuri.
El Quimet demana la nota i la seva dona li recorda que han d'anar a comprar, tornen a parlar, altre cop, de quan els dos anaven a plaça a comprar. Ara ja no hi van, tenen un super al costat de casa i hi compren allà per comoditat.
El cambrer els porta la nota, els fa una broma i segueix caminant fins arribar a una taula on una parella d'alemanys esperen la seva comanda. A la safata duu un croissant, una copa de vi blanc i un cafè. Els serveix i els diu bon dia en un alemany ben estrany. Ells l'entenen i valoren l'esforç, responen amb un bon dia en un perfecte accent germànic.
Per la plaça del bar Felip passa una ambulància, no porta les sirenes ni va ràpid; però la Neus i el Miquel, que també estan esmorzant, comenten la jugada: "A saber quin avi s'ha mort ara... amb el fred que ha fet aquests dies...". Aquest comentari no agrada gens ni mica en Josep, un senyor de noranta anys que, com cada matí, està fent un cigaló ben carregat de rom dues taules més enllà. Per molts anys que tingui conserva l'oïda perfectament.
El sol il·lumina la façana principal de l'esglèsia. Una parada de fruita comença a omplir-se de compradors. La brisa arriba fresca i els autòctons vesteixen amb jerseiet finet, quan fa dos dies anaven amb samarreta i banyador. 

La tardor arriba al camp del senyor Pla just quan toquen tres quarts i la Martina s'asseu al banc de marbre.