dimecres, 5 de juliol de 2017

Relat del poliedre

Un poliedre sempre troba la seva cara amable. Cal anar-lo girant fins que un dels costats apareix amb un somriure.
Els nens del riu juguen amb la seva figura  enigmàtica i, quan ja no poden més, la llencen a l'aigua.
Són les sis del matí i els mussols no han parat de cantar en tota la nit. A la seva veu s'hi sumen petits ocellets de bec curt i els primers grills. L'aigua xipolleja al seu pas per les cames d'en Tom. Ell no ha anat a dormir encara. Està assegut a una pedra grisa i a les seves mans encara té el poliedre encantat. El gira cada minut, buscant aquell somriure que anhela, que ja ha vist altres cops. Sap que sortirà en algun moment o altre, per això no desisteix. 
Quan els seus amics van marxar li van pregar que abandonés, que deixés d'intentar-ho i, així com havien fet ells, tirés les màgiques cares al riu.
A vegades la tenacitat és un camí a escollir, d'altres cops és l'única sortida. 
Tom segueix girant i girant. A vegades veu vuit cares, a vegades sis; algun cop n'ha vist set.
Aviat el sol irromprà amb força. Sent la brisa navegar per sobre l'aigua. Caldrà que busqui una ombra on protegir-se. Coses del riu, ha passat la nit amb fred i ara no es vol torrar el cap.