L'any 92, jo tenia dotze anys. La meva mare en deuria tenir gairebé cinquanta. Els dos ens teníem l'un a l'altre. Per aquelles dates, jo me l'estimava, però no sabia què volia dir estimar. Ara me l'estimo, però no la tinc per poder-la estimar.
Recordo que vam anar a veure un partit de ping-pong. Eren les olimpíades, tots teníem ganes de participar! De veure els millors, era igual la disciplina, qualsevol esport era una festa. Recordo una cua enorme, la meva mare parlant amb qui sempre ha sigut la meva segona mare, i jo jugant amb el meu fals germà. Crec que al final no vam veure el partit, crec que no vam entrar al poliesportiu on se celebraven aquelles proves; però vam viure de prop l'emoció del moment, les ganes d'entrar i de participar. I és que a casa érem molt de fer aquestes coses, fer i no fer, quedar-se a mitges, però sortir content d'haver passat l'estona.
Ara a vegades la recordo, al meu costat, l'observo i la tinc present com si fos viva. Ella era una esportista, la millor, la campiona. Va sobreviure amb alegria i regals de felicitat la prova més dura de qualsevol competició. Li vam posar una medalla. Bé, al final no li vam posar, però ho volíem fer i ella ho sabia, el que passa és que sempre hem sigut de fer les coses a mitges.
Ara res no s'acaba, tampoc el seu record. Com som així, no ha desaparegut per sempre, sinó que, com les olimpíades, la seva fugida està inacabada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada