Crec que he sentit el soroll de ningú, obrint
la porta de l’alba. No sé si era el rumor d’una veu llunyana o la tos febril
d’una ànima amb por. Crec que tot el que he escoltat ha estat per accident.
Estirat, aquí al costat del mar, les veus no són pròpies del lloc, sinó que
vénen de regal amb la remor de les onades.
Al costat d’on sóc, allà on ets; tan a prop com les passes ens poden
portar l’un al costat de l’altre, m’he aturat a pensar en aquells moments en
què hi vam ser, sempre atents i vigilants, no fos cas que caiguéssim a terra.
L'abisme que separa el cel de la terra, el mar de la costa, els
núvols de la pluja, el teu cor del meu... és un horitzó difós que la vida s'ha
intentat emportar.
Et recordo vagament, amb total exactitud. Et veig davant meu, sense
adonar-me del buit que hi ha aparegut.
M'oblido de tot i surto de casa buscant una gota de suor que enteli els
meus ulls. Provo de fer-ho sense recórrer a la melancolia o a la nostàlgia,
simplement amb el convenciment de què puc transformar-me i esdevenir un ésser qualsevol, com aquell
home que passa ara, com aquella dona que corre evitant mirar enrere.
I sense escriure més detalls, ell (o ella) enllaça una passa amb l'altra,
castigant el terra dur ple de pedres i de sorra. Li seria més còmode treure's les
bambes i deixar-se anar per la platja, sentint l'aigua als peus i xipollejant alegrament
ara que el sol encara no ha dit la seva. Però no ho fa, mira el cel i emprèn el
camí a la negació absoluta de la raó. Aquelles veus integrades als plecs de les
orelles, aquells tambors ressonant entre els seus pulmons, aquell ritme
incessant l'encamina per la drecera que emprenen esguerrats i els jubilats. Els
joves encara dormen i els vells no han pogut dormir. La vida desperta al costat
del mar, allà on sempre ella el va anar a trobar, a ell, a mi; caminant per
sobre d'una aigua plena de mirades enrere i plors pel demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada