dimarts, 12 de juliol del 2016

Relat de crucifix

-Crec en la veritat absoluta de Déu, en l’única opció vital que ens pot portar al cel. Crec en la personificació de les virtuts del bé, en la santificació de la bondat, en la crucifixió dels benaurats. Crec en tot el que és més del paradís que de la terra. Per això, avui, dia després d’ahir, demano als presents, tant els que siguin oients com els que restin alienats, que resin amb mi.
-Em sembla molt bé. Perquè quan un no accepta la foscor de l’avenir, quan un no vol veure la negror apropant-se, més enllà dels límits que fins aleshores li han ensenyat... aleshores és quan ha de creure en aquelles solucions fàcils i infantils, que permeten una felicitat analfabeta, però feliç al cap i a la fi.
-Digues, si no és res el que hi haurà, què existirà?
-No-res. Res de res. Ni tan sols la negació de res. Tota la vida veient coses, parlant de coses, sentint coses... és normal que ara es negui la capacitat de negar totes aquestes premisses, aquests conceptes, aquests fonaments sobre els que se sustenta el major dels enganys: la vida.


I passaren tants anys com dies,  i els dies deixaren de tenir hores. I ningú es mirà el rellotge, ni li demanà l’hora. Ni asseguda en un banc, ni fent ganxet, ni estirada al terra. Ni aquelles roses caigudes, ni els pètals de margarida caient. Ni de regar ni d’assecar. El final és aquella lletra que volies escriure fa tants anys i no la vas trobar a l’abecedari.