El pastor del vell comptat de Johnsbit anava cada dia al cim de la
muntanya. De camí, es trobava un dels veïns més vells del poble i, dia rere
dia, li feia la mateixa pregunta.
-Estimat pastor, per què puges fins a dalt de
tot del cim, cada dia?
-Si no hi pujo i admiro el vell comptat de
Johnsbit, moriré trist i dessolat.
El veí semblava no entendre mai la resposta.
Però la seva sorpresa, al cap dels anys, era mínima. S'havia acostumat al fet
absurd i diari que els duia a iniciar aquella conversa. El pastor semblava
convençut del que deia, si més no, repetia un jorn i un altre el mateix camí
per arribar a dalt de tot, seure damunt de la pedra sagrada i observar la pau
que li oferia el paisatge verd i salvatge.
Alguns van pensar que ell pujava trist i
dessolat i, quan era a dalt de tot, aquests colpidors sentiments se li
esborraven. D'altres preferiren creure que era el pas cap a la muntanya, ple
d'angoixa i d'incertesa, el que l'omplia de sentiments obscurs.
Fos com fos, els núvols seguiren venint a la vall, el sol continuà irradiant quan tocava i la neu apareixia quan les temperatures baixaven. Poc va canviar el comptat en el temps en el que el pastor va viure allà. Sempre amunt i avall, sense parar a cap altra pedra que la que un dia va convertir en sagrada, l'omplia de plors i de penes sense adonar-se de què, per sota dels arbres, la vida anava passant i passant, com passen les onades quan un no les compte.
Fos com fos, els núvols seguiren venint a la vall, el sol continuà irradiant quan tocava i la neu apareixia quan les temperatures baixaven. Poc va canviar el comptat en el temps en el que el pastor va viure allà. Sempre amunt i avall, sense parar a cap altra pedra que la que un dia va convertir en sagrada, l'omplia de plors i de penes sense adonar-se de què, per sota dels arbres, la vida anava passant i passant, com passen les onades quan un no les compte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada