Relat de quadres

Dimarts. 14 de juny. Any incert. Masia dels Vilapetits. Fa estona que són les dotze del migdia. El rellotge s'ha aturat just quan ell ha arribat. En aquell moment, hi havia al saló de casa seva quatre persones. El seu pare, la seva mare, la dona de fer feines i ella. Ella no tenia nom, perquè cap dels altres tres la coneixia. Sota una làmpada majestuosa, però sòbria; sobre una taula magnànima, però sense ornamentació; el seu cos descansava. Restava estirada amb el cap al costat de la mare i els peus al costat del pare. El seu cos era nu, ja que la brusa que duia només cobria un braç i els malucs. La seva ànima era bruta, perquè els allí presents la depreciaven.

El rellotge seguia aturat. Res més succeïa. L'instant era etern per culpa del pecat celestial. Déu, que allí havia col·locat els seus tres jutges, seguia retenint a Chronos immòbil. 

Però moments abans tot havia sigut diferent. La finestra que ara era oberta, aleshores romania tancada. La porta on ara hi havia la dona de fer feines, en aquell temps era buida. La cadira on ara seia son pare, llavors no era allà, sinó al costat del piano del fons, des del qual ell premia les tecles entonant Mozart mentre ella el mirava.

On era ella? Ella sempre havia estat sobre la taula, nua. Ensenyant-li els seus bells pits, tan petits i sensuals que el feien embogir. La seva caballera fosca havia tocat la làmpada, per culpa de la seva excitació sexual. Ella, de genolls sobre la taula, es tocava seguint el ritme de les notes del músic que ara, instants més tard, seguia observant aquella imatge congelada. 

Ara, per sempre, seria eterna.