Set artistes es reuneixen avui, altre cop, al cafè del barri. El prestigi d'alguns d'ells és superb, mentre d'altres encara no són coneguts; però, per ells, el nivell que ostenten és el mateix. Respecte i admiració es tenen. Parlen i s'escolten, als altres i a ells mateixos. Juguen i debaten. Els col·loquis els fan forts i, sabedors d'això, els practiquen tot sovint.
Quan cada un d'ells ja porta tres cerveses, tres cerveses de les grans; un incita un nou debat: les muses. Ben sabut és per aquest grup que tots en tenen, però cap gosaria mai acceptar que la dels altres és millor que la seva. Així, un per un relaten la bellesa de la seva musa. Tots escolten admirats com el pintor, l'escriptor, l'escultor, el músic, el ballarí, el director de cinema i l'arquitecte descriuen com és la musa inspiradora del seu art. No hi surten noms, tampoc dades personals; però sí les intimitats més secretes que un es podria imaginar.
Sense haver parlat prèviament, però seguint el joc l'un de l'altre, divideixen el cos de la seva musa en les vuit parts que demanen les lleis de la perspectiva. El joc és divertit, ja que s'imaginen que estan formant un nou ésser, l'ésser suprem que serà la musa de les muses, i que inclourà les parts preferides per cadascun d'ells.
El pintor explica que el rostre de la seva musa és tan extraordinari que per poder dibuixar el seu somriure va haver de recórrer a l'art abstracte. L'escultor compara el coll de la bella dama amb una columna del Partenó, robusta però prou amagada per donar protagonisme al magnífic entaulament grec. El ballarí admira els pits petits de la seva divinitat particular, i dóna protagonisme a uns mugrons que erigeixen amb el contacte del dit dansaire. El músic treu un violí de sota la taula, i acaricia el seu contorn, fent esment de les formes sinuoses de la cintura de la seva inspiració. Li toca el torn a l'escriptor, que parla de la sexualitat del seu icona amb tot detall, sense oblidar-se del seu aspecte més destacat, les seves formoses natges, impossibles de trobar-les en cap altre ésser humà. El director de cinema junta les seves mans formant un rectangle, mira a l'horitzó i parla de les cuixes que protegeixen l'entrada vetada. Finalment l'arquitecte organitza el seu discurs en base a unes cames primes, elegants, subtils, amb les que caminaria qualsevol edifici que ell pogués construir. I, si estimat lector, falta una part, que completa la mateixa musa quan entra al cafè, després de saludar-los a tots amb el mateix bes prohibit i exhibir els seus peus.
6 comentaris:
No sé que dir.... les famoses muses, tan maques, originals, fabuloses, on cadescú hi veu allò que més l'hi agrada, alló que és la font del seu desig i que, al final, tots parlen de la mateixa. Un relat engrescador però, sempre hi ha un però, ESTIC TIPA, de sentir, leegir, éscoltar....aquests magnifics relats. Soc una dona a qui les dones "no interessen" quan podré llegir un màgnific relat d'aquests escrit per a dones? No val dir: doncs llegeix a dones. Tampoc escri-l'ho tu, no en sé.
Ostres Gemma, la meva més fidel seguidora s'ha enfadat... ups...
En defensa meva diria que no són textos escrits per a homes... clar que, com bé saps, pots veure-hi aquest rere fons si vols.
Jo intento explorar el món de la realitat, partint de què res existeix, sinó que ens ho creem nosaltres mateixos.
El teu comentari és ben bé un exemple, perquè segurament t'has fet aquesta idea i, a mesura que vas llegint-me, la recrees més...
Intento no escriure ni per a homes ni per a dones, sinó per mi i per a vosaltres.
Exacte per tu !! Tot està descrit desde la teva visió masculina, fa dies que ens descrius unes marevelloses senyores que desperten moltes felicitats.... maculines. Hi ha moooooltes altres coses . I no m'he enfadat , ejem.....sols crido el meu cansament de viure "en masculí" !!!! :>)
és l'estiu, que ens escalfa el cap als homes, crec que ja ho vaig fer notar en un relat...
Igualment, si ho repasses, veuràs com no és així.
De musses: parla de la inspiració, no importa si qui la provoca és home o dona!
D'admiració: parla dels amors d'estiu, de com els veu cada un, tant una dona com un home! Els dos prenen protagonisme!
De pilots: aquí ni homes ni dones! és un pilot.
De dies: aquí tampoc...
De calent: aquí la protagonista és una dona...
l'ambient dels escrits, últimament, pot estar més alt de temperatura que en d'altres dies, pe`ro això és culpa de les musses! no meva! ;-)
Molt enginyós, Yves! M’agraden aquests finals inesperats que tenen molts dels teus relats. I m’agraden els teus relats, es clar, no només els finals. Tens una imaginació molt particular i bon ull. Estic una miqueta d’acord amb la Gemma, però. Una miqueta, només. I no ho dic pels teus últims relats, ja que fa temps que no et llegeixo (manca de temps), sinó pel que diu la Gemma en general. Per cert, en aquest relat, m’imaginava un final que tindria a veure amb el cap, la ment, de la mussa, no el cos, perquè falta la ment. Per acabar amb tot això de les musses: la meva mussa sóc jo.
Petons, Yves (i Gemma).
A banda de fer-te treure una s del mot musa, que és sonora i no sorda, m'ha agradat molt. El final ben trobat. La inspiració és diferent per a cadascú, malgrat pugui procedir del mateix estímul. Per això hi ha tantes obres com creadors. Enhorabona, Yves.
Publica un comentari a l'entrada