El Pau estudia a l'institut del barri, aquest és el seu últim any; ja que el curs que ve ja s'incorporarà a la universitat. En els estudis va força bé, tot i que aquest no és el tema que li preocupa més. Aviat s'acabaran les classes i, per desgràcia seva, ja no veurà més a la Sònia. Durant un temps va pensar en fer una altra carrera i coincidir amb ella, allargant així quatre anys més la seva companyia -fins i tot van anar junts a veure diferents facultats-, però no va poder nedar contra corrent i hagué de confessar que aquells estudis no anaven amb ell.
Els dies passen alegrament mentre està a classe, però després, en tornar a casa, els nervis s'apoderen d'ell. El temps juga en contra seu i, quan menys s'ho esperi, haurà d'acomiadar-se d'ella per sempre més. És cert que aquest tema l'han abordat tot sovint entre els companys, i que tots coincideixen en esperar un futur on es veuran sovint, sortiran de festa i seguiran sent igual d'amics. Però el seu neguit és pessimista, i espera un final diferent. Nous amics, nova gent, nova colla; tant per ell com per ella i per la resta del grup. Pensar-ho l'esgarrifa més que cap altra cosa; ni els problemes familiars, ni la trista economia de la seva llar, ni la decaiguda vital dels seus avis l'afecten tant com un futur hipotètic que encara està per escriure's.
Ja fa una setmana que els alumnes exposen els seus treballs de literatura a la resta de companys, cada un d'ells ha hagut de composar un poema romàntic, trist, sense esperança. Avui justament li toca a la Sònia recitar el seu poema, però abans ho fan el Robert, la Marina i la Roberta. El cor del Pau batega amb tanta força que no pot evitar moure el peu d'un costat a l'altre, sembla que li hagin posat un grill dins del mitjó. Mentre exposen els citats alumnes ell no els presta atenció. Està totalment captivat per la cabellera de la Sònia, que s'asseu a la fila de davant. Li agradaria allargar la mà, acariciar els seus cabells i resseguir la seva esquena amb el dit índex. Ho imagina i abaixa el cap, fins que es troba amb la seva cintura. El seu amor juvenil enrogeix més quan observa els pantalons baixos que ella du. Seria inútil creure que no es posa erecte amb un tros de tela com el que veu. És negre, senzill, de licra; podria ser un banyador o qualsevol altre peça de roba; però no ho és, i això és el que el fa més atractiu. La seva percepció d'aquell tros de tela que sobresurt per darrere és màgica, és sensual, excitant. Ho entén com un regal de comiat, com un adéu o un recorda'm per sempre més.
No és la primera vegada que veu la robeta d'una noia, ha tingut diverses parelles, ha despullat a més d'un amor passatger; però el seu cor esborra tot el passat per fer-li creure que allò que veu és diferent. Però el pensament lògic, el més normal, retroba la seva ment lúcida i el retorna a la terra. Somriu i pensa que ja és un adult que aviat anirà a la universitat, creu que excitar-se per aquestes coses és infantil i no vol ni pensar què passaria si ella se n'adonés de la seva actitud tan poc madura.
Finalment, li toca el torn a la Sònia. S'alça del seu lloc, es gira i somriu. Avança fins a la pissarra i recita un poema que, sens dubte, no traurà molt bona nota:
"La vida és negra.
La vida és fosca com no ho és la meva pell;
una pell que només veus tu, perquè jo ho vull.
La vida és negra.
La vida és veure't darrere meu,
volent saber de mi, investigant amb el teu misteriós ull.
La vida és negra.
La vida és un joc que s'acaba i, qui sap, mai més tornarà;
no sé si hi haurà esperança, però la teva admiració s'acaba avui."
2 comentaris:
els amors de juventut a la universitat... el temps passa i sempre acabem trobant a la nostra mitja taronja, o no?
Contundent la nena !
Publica un comentari a l'entrada