divendres, 20 de desembre de 2013

Nadal

Iniciem vacances de Nadal. En veiem després de reis! 
Bon any nou!

dijous, 19 de desembre de 2013

Relat d'escultures

A mitja tarda han portat l'estàtua de marbre. L'han col·locada al mig del menjador i ja fa estona que tothom ronda pel seu costat. Sense operaris que la vigilin tot fa pensar que rebrà algun cop i caurà a terra. La seva fragilitat extrema pot provocar una trencadissa total. Però la sort és amb ella i, com si es tractés d'una obra teatral estudiada, els personatges naveguen pel camí marcat sense topar-s'hi.
Passen les hores i el vi i el menjar vola pels aires. Descontrol. Descerebrats  cridant. Alcohòlics estirats per terra. Drogoaddictes dins de castells de cartró. I ella allà al mig, immòbil. Sense moure ni un centímetre el seu bell cos.
Pugen el volum de la música i el ball comença, però ningú l'empeny ni la molesta. Arriba l'artista creador de l'escultura i no diu res. Se situa darrere d'ella i admira les belles formes que ha creat, marcadament sensuals. No pot sentir altra cosa que orgull i satisfacció. Li venen ganes d'apropar-se-li i estrènyer-li el cos amb força. Però no ho fa. És conscient que, tot i que els minuts que han passat, ningú s'ha adonat de la seva arribada. És més, està segur que cap dels presents coneix de les seves mans creadores. Aleshores, convé exposar res? No, es respon. Decideix continuar observant la seva atractiva estàtua des de la distància.
Mou els peus al ritme de la música, somriu. Se sent altiu i poderós. Està a gust fins que l'escultura es gira i observa com l'artista l'està mirant.

dimecres, 18 de desembre de 2013

Relat d'assassins

Un dos, un dos tres. Un dos, tres quatre. Un dos. S'ha acabat. Torna a començar. Gira l'espàtula. Remena. Mou el braç. No paris. No et cansis. Puja el foc. Afegeix sal.
Els assassins no saben com es cuina sense sal. Ni tant sols els més perillosos han aconseguit mai preparar un plat sense afegir-hi aquest clorur sòdic. Un cop un d'ells va provar-hi, sense voler, va acabar emmetzinant els seus invitats.
La música sona amb força a la cuina. Els nens ja fa estona que dormen. Una veu aguda crea un ambient nostàlgic. Ella s'apropa per darrere i li agafa la cintura. Ell es posa nerviós i demana tranquil·litat. Vol concentrar-se.
Els veïns fa estona que esperen a les finestres del pati de llums. Saben que aviat hauran d'avisar la policia. Estan segurs que hi haurà un crit i un plor continuat. Dubten si després es cremarà el pis o si, simplement, l'assassí sortirà de la finca saludant els gats del carrer.
Els diaris en parlen cada dia. Algú ha mort ahir i avui. Un altre viurà demà. Els coets i la pirotècnia barata omplien el cel quan ell reviurà. El cava ha sortit de les neveres mentre ells arribaran.

De fons la música continua, sense aturar-se, del dret i del revés. Com un somni inacabat que sempre torna a començar.

dimarts, 17 de desembre de 2013

Relat de línies

Agafa el pal amb la mà. Mira l'horitzó. Respira profundament. La brisa marina el despentina amb suavitat. No es deixa impressionar pel fred. És l'home de gel esperant l'onada gegantina.
Amb poca traça dibuixa una ratlla a la fina sorra de la platja. A la seva ment hauria de ser una ratlla fina i recta, però la materialització ha deixat una sanefa imprecisa.
Es col·loca darrere de la frontera que ha creat i, amb el mateix immobilisme amb el que actua sempre, espera les onades. L'aigua arriba i marxa, seguint el compàs que Neptú executa des del fons marí. La divisió sectorial en què ha convertit la sorra de la platja continua sense esborrar-se. La seva metàfora segueix amb les mateixes inútils característiques i, per molt que vulgui dir coses, no diu res.
La gent que se'l mira des de l'asfalt comenta la seva bogeria. Falta de medicació, diuen uns. Falta de comprensió, contesta una dona que no perd ni un segon en veure què fa.
El sol marxa per l'horitzó llunyà que mirava temps enrere. Es queda sense llum. Sense espectadors. Sense res a mostrar. Decideix abandonar la seva obra d'art i camina cap a l'asfalt. Des d'allà torna agirar-se i mira de trobar la línia que l'aigua havia d'esborrar. No la veu. Avui hi ha lluna nova. La foscor regne sobre la platja. Per fi la naturalesa ha modificat la mà humana. Ja pot dormir com un artista realitzat.

dilluns, 16 de desembre de 2013

Relat de vorals

Amb els ulls plorosos i el nas mocós, s’eixugava la cara. No tenia motius per plorar, però cada tarda sortia de casa i esperava que algú el vingués a buscar. Sense cap tristesa recorrent les seves venes, restava assegut al costat de l'entrada d'aquella casa verda que l'havia vist créixer.
Una vida rere l'altra. Un moment desgastat. Una porta tancada que no espera ser oberta. I ell allà fora, esperant. No llegia ni parlava amb ningú.  No tenia vicis ni obsessions, simplement tenia un objectiu a complir. No sabia si mai es faria realitat, però mentre els seus veïns sortien a reunir-se amb amics, ell es quedava assegut al voral.
A vegades un gat venia veure'l, no molt sovint. L'acariciava i el veia marxar. No se'l creia seu ni li tenia estima, però entre el ventet solitari de la tarda, era l'única ombra que li feia cas.

Amb els ulls secs i el nas arrugat, estirava els últims dies de la seva vida. No tenia motius per estar trist, però cada vida que gastava, la tirava.

divendres, 13 de desembre de 2013

Relat de la vall

El pastor del vell comptat  de Johnsbit anava cada dia al cim de la muntanya. De camí, es trobava un dels veïns més vells del poble i, dia rere dia, li feia la mateixa pregunta.
-Estimat pastor, per què puges fins a dalt de tot del cim, cada dia?
-Si no hi pujo i admiro el vell comptat de Johnsbit, moriré trist i dessolat.
El veí semblava no entendre mai la resposta. Però la seva sorpresa, al cap dels anys, era mínima. S'havia acostumat al fet absurd i diari que els duia a iniciar aquella conversa. El pastor semblava convençut del que deia, si més no, repetia un jorn i un altre el mateix camí per arribar a dalt de tot, seure damunt de la pedra sagrada i observar la pau que li oferia el paisatge verd i salvatge.
Alguns van pensar que ell pujava trist i dessolat i, quan era a dalt de tot, aquests colpidors sentiments se li esborraven. D'altres preferiren creure que era el pas cap a la muntanya, ple d'angoixa i d'incertesa, el que l'omplia de sentiments obscurs. 
Fos com fos, els núvols seguiren venint a la vall, el sol continuà irradiant quan tocava i la neu apareixia quan les temperatures baixaven. Poc va canviar el comptat en el temps en el que el pastor va viure allà. Sempre amunt i avall, sense parar a cap altra pedra que la que un dia va convertir en sagrada, l'omplia de plors i de penes sense adonar-se de què, per sota dels arbres, la vida anava passant i passant, com passen les onades quan un no les compte.

dijous, 12 de desembre de 2013

Relat de porcellana

La seva cara de porcellana enganya molt. Tan fràgil, tan innocent. Amb aquesta finor blanca i sensible, alguna cosa s'amaga rere els ulls mig tancats amb els que mira la vida. Saber què és el que hi ha més enllà és una incògnita. Saber què desitgen els llavis prohibits, també.
Cau la nit i no se sap qui arribarà. Una fera? Una dona? Potser un animal salvatge. Potser una ombra blanca. Qui sap si entre els dits li creix una passió incontrolable. Qui sap si entre les mans emergeix l'escalfor intangible.
Però quan corre la cortina tot s'acaba. És difícil predir què passa darrere d'aquell tros de tela opac. Tot i això, ell es queda mirant des de l'altre costat de l'edifici. Imaginant què deu passar allà darrere. En qualsevol moment pot tornar a córrer la cortina, no vol despistar-se. Queda embadalit i amb els ulls clavats de punta a punta. No s'aixeca ni per anar a buscar aigua ni menjar. Passen les hores i no veu res més que aquell tel gris platejat, que no es mou.
Mor deshidratat. Mor imaginant-la altre cop obrint la finestra, mostrant la cara més osbscura de la seva nívia bellesa.

dimecres, 11 de desembre de 2013

Relat de bruns

Pell bruna i cabell obscur, tallat ben curt. Barba de dos dies. Jersei estripat. Pantalons de pana bruts i bambes velles. Camina com el gos que va sortir d'aquella casa de la muntanya. La vista enganxada al terra, l'espatlla inclinada cap avall i l'esquena corbada. Arrossega un carro de la compra que va trobar al barri nord. El porta ple fins la bandera. Trastos i cables que no sap on acabaran.
Pell bruna i ulls marrons, amb mala cara. Fa dies que no es dutxa. Va perdre-ho tot quan va néixer i, a poc a poc, va guanyar una vida digna.
Va sortir d'aquell camp d'escombraries i va formar-se en un grup del sud. De nen va aprendre a robar, d'adolescent va creure en el treball. Als disset tenia mitja vida feta i, un cop ja tenia dona i llar., el llamp li va caure al cap. No plovia ni hi havia tempesta. Ni tan sols havien predit vents huracanats ni brises de mar. Només va sortir al carrer a recollir el que va poder. I al mig de la plaça, en plena foscor de la nit, ella el va deixar. 
Pell bruna i cor abandonat, amb el cos de qui han  traït.