dijous, 31 de gener de 2013

Relat de nàusees

Nàusees és el que sentia ell en parlar amb el seu soci. Quin fàstic d'home. No podia amb ell. Era brut a més no poder. Olor a puro, caspa per tot arreu, mal afaitat, cara bruta, trocets petits de mocs escampats per les galtes, dents petites i negres, pudor... 
Però tot i això, continuava fent negocis amb ell. Sabia de la seva vàlua empresarial, on ell no arribava, el seu company sí. Treballaven molt bé en equip, a distància, però en equip. El problema esdevenia quan havien de quedar per qualsevol motiu. Ell sempre donava llargues. Intentava solucionar-ho tot per correu electrònic o per telèfon. !Ni les videoconferències acceptava! Tenia excuses per tot. No el volia veure ni a través de la pantalla del seu ordinador. El seu cabell greixós, llefiscós, ple de brutícia, li treia la gana i el deixava marejat.
Tot era tan relatiu, que el seu soci sovint fanfarronejava de les seves aptituds de Don Juan. 

dimecres, 30 de gener de 2013

Relat de teatres

Plou a la ciutat d'Orleans. La gent camina pels carrers mullats. Els semàfors funcionen amb regularitat, creant aureoles al voltant de les seves llums. El teatre és ple. Els actors viuen la vida sobre l'escenari. Gaudeixen de l'únic moment on poden ser lliures i expressar la seva passió. Ell comença un monòleg que durarà poc...
-Preciosa, ahir vaig tenir moments complicats... tres infarts provocats per la teva bellesa sensorial. Quan érem els dos en aquell petit lavabo, vivint aquell moment casolà, la meva mà volia tocar-te i acariciar-te. Despullar-te suaument i recolzar el meu cos amb el teu. Però vaig recordar la teva llegenda i l'avís del Savi del Nord: "No t'hi acostis o acabaràs amb les mans roent". Minuts més tard, en veure't recollir el meu cor a terra, estaves d'esquenes, i jo ja em veia al purgatori. No vaig ni adonar-me que em faltava un òrgan. Només notava el cos calent. El pitjor va succeir quan a mitja tarda et vaig trobar de cara, a un pam de distància, pujant les escales. Encara no sé com no vaig pecar. Jesús deuria estar al meu costat, aconsellant-me que no ho fes. Però t'asseguro que aquesta nit no hi era. I cada cop que m'ha tornat a passar, no m'he pogut estar d'agafar-te la nuca i prémer els teus llavis contra els meus.
Quan ell cau a terra, vermells i blaus apareixen a escena. El públic aplaudeix l'entrada del comissari. Porta una gavardina i un bloc de notes, trets característics de tot investigador. En uns minuts ja ha organitzat un interrogatori. Fuma la seva pipa tirant el fum a la cara de la dona, a qui li ploren els ulls. Ell ho veu, des de l'altre sala, i crida. Però ningú sent res. És un crit mut. Satanàs ja fa estona que se l'ha endut cap al centre de la terra. Serà castigat. Rebrà el que es mereix. Mentrestant el seu cos restarà immòbil esperant que vinguin els forenses. 
Ella, en canvi, prega perquè baixi un àngel i la salvi, però l'inspector li treu la idea del cap: "Nena, l'únic àngel de la sala ets tu, no em miris amb aquests ullets si no vols que t'acusin d'haver realitzat dos homicidis en un mateix dia. Vas vestida com una assassina. No dissimulis. Ningú et creurà, ni tan sols els cecs no sabrien notar el frenesí enganxat als teus llavis".

dimarts, 29 de gener de 2013

Relat del desconegut

Camina marxa enrere, no veu la gent que es troba, sinó la gent que ha passat. Cal dir-ho, també veu la gent que el passarà. Sembla un cranc, però no ho és. És un home lligat a una cadira de rodes. Passeja pel barri cada dia fent el mateix recorregut. Podria ser un home més, però no ho és. Per alguna raó no va endavant, sinó endarrere. Quan un el veu per primer cop, se sorprèn. És tanta l'estupefacció que, fins que un no se'l troba una altra vegada, no veu com li costa respirar. Ell  segueix fumant el seu cigar, ben gros, ben potent.
La tercera vegada, en observar-lo, un veu les seves sabates, sempre porta sabatilles d'anar per casa. Si bé va haver-hi una època en què moltes dones -no és comentari sexista, sinó subjectiu- sortien al carrer amb barnús i sabatilles, ara pocs cops passen aquestes coses. Aleshores, aquest home, per què ho fa? És necessari tornar-se'l a trobar, per quart cop, i admirar les seves cames, grans, inflades, a punt de rebentar. 
És un home més del barri. És ja un company. Un desconegut que sempre ronda pels mateixos carrers, esperant que algú s'aturi al seu costat i descobreixi alguna cosa més, del seu tret característic i únic, essencial en ell mateix.

dilluns, 28 de gener de 2013

El número 7 a Amazon

Des d'avui ja hi ha un altre punt de venda pel "Número 7". Es tracta d'Amazon, la llibreria on-line més popular del món. 
Per nosaltres és un orgull estar dins d'aquesta plataforma i donar una opció més de compra. Cal dir que de moment la venda continua sent en publicació "en paper", però estem treballant perquè aviat arriba la versió ebook.


Sigui com sigui, us deixem aquí l'enllaç per comprar-lo mitjançant aquesta web especialitzada en la compra de llibres:




Seguim en contacte!

Relat de la lluna

Els temps canvien. En Joan ja no era aquell nen que escoltava les mestres narrant contes innocents. Ja no era aquell infant que seia sobre la faldilla de la seva tieta i només mirava els dibuixos que li feia. Tot havia fet un gir natural. Les voltes del món l’havien convertit en un boig més, aïllat del seny i del saber estar.
Assegut a la seva cadira blanca, mirava per la finestra i observava una nit més passant davant seu. Homes corrents, dones cridant. Meuques treballant i policies robant. Naturalitat absoluta en una ciutat on ja res no tenia gust de dolços de fireta. Es disposava a ser sincer, a brindar una oportunitat a una rancuniosa vida que l’havia turmentat. Però, calia fer-ho ara? Sense tenir on caure, sense guardar-se un pla alternatiu... Ell sabia que no era bona idea, però ella la mirava amb uns ulls encesos, i ell no va poder evitar-ho.
Sobre la taula de fusta on recolzava els colzes, unes tisores esperaven, de feia temps, aquell moment. Les havia afilat cada vespre, just abans d’anar a dormir, per si el dia següent era, finalment, l’escollit. Aquella nit les va agafar i va arremangar-se el jersei. Deixant al descobert el nexe entre la mà i el braç, va girar el cap mirant cap a fora. No li va costar trobar-la. Les llàgrimes queien a poc a poc per la seva galta i, en veu baixa, sense esperar que ningú l’escoltés, va deixar anar un suau “Lluna, impertinent! Vols parar d'observar-me? Desvergonyida”. Sorprenentment, una dona va passar per sota de la seva finca en aquell instant, trencant l'harmonia romàntica entre l'escriptor i el satèl·lit. Portava una pancarta ben grossa on s'hi podia llegir fàcilment: "Sóc una llunàtica". La dona anava gairebé nua, només vestia roba interior, colors de tardor, ribets negres, elegància sota un cartell pintat a mà amb l’eslògan citat. Ell somrigué i sense cap necessitat de què ella la sentís, murmurà: "A vegades... Depèn... Si somrius sí... Perquè la lluna ho emmiralla...".
Ell necessitava escriure, necessitava fer aquell sacrifici vital. Tenia les tisores preparades, el canell al descobert, uns folis en blanc a punt per passar a l'eternitat. Però hi ha actes que ens canvien la vida, moments gloriosos que atemoreixen els més valents. Com impressiona trobar-se cara a cara amb la lluna... Un pam és massa poc per no voler-la acariciar...
Va esperar l'exili de l'espontània. Aquell barri era del tot extravagant. Res era normal. La vida havia canviat, ell també, calia avançar i convertir en sagrats els seus versos. "Per molt que tanqui la persiana, avui la lluna plena em desafia...", va exclamar en veu alta després d'obrir la finestra.
No va tenir valor, no. No ho va fer. Les tisores es quedaren on sempre, afilades un cop més, sobre uns folis de color blanc, buits de continguts, ansiosos de passió i de sang. I a ell, covard, no se li va ocórrer res més que provocar altra vegada la seva amiga i enamorada: "No t'amaguis entre núvols, com si fossis innocent, la llum que m'il·lumina, lluna salvatge, m'excita cos i ment".

divendres, 25 de gener de 2013

Relat de naus


Escoltant una trista melodia, el jove Tret somniava un món millor. Jeia al seu llit, apart d’una família estroncada. No dormia, però els seus ulls eren el teatre on s’exiliava.
Lluny dels crits que sentia, el seu imaginari creava un pas llunyà, a través d’un finestra sempre estàtica. Una palmera, una platja borrosa, un cel ple de llum de melancolia. L’acte era, dia rere dia, el mateix. Els personatges, sense variar. Els moments, intemporals. Així va créixer el jove Tret, tot just abans de què el següent esdeveniment succeís.
Remaven els soldats amb força, seguien les ordres del gran capità, la veu del qual era un tambor de gegantines dimensions. Colpejava un esclau, lligat de peus a una paret de fusta. Tots a la vegada feien el mateix gest, tots a l’uníson plorant pel seu futur. El més trist de la tristesa és conèixer-la i adonar-se que fins aleshores havies estat feliç. El jove Tret havia conegut la felicitat, enganyat per uns bons mims que, durant anys, l’havien protegit. Ara, quan aquells actors muts havien desaparegut, tot havia quedat al descobert. Ampolles buides trencant-se. Gots plens de sang. Olors fastigoses omplint els verges narius.
Ell seguia remant, no sabia perquè ho feia, però era conscient que estava a una nau vora d’un mar desconegut, lluny de tota aquella realitat que cada dia l’havia turmentat. Per aquest motiu va quedar-se a les ordres d’aquell tirà impertinent, que no els deixava descansar, que no els deia a on anaven. Ell era un esclau més, però esborrant el seu passat, va convertir-se en el seu fill. Les relacions són tant complicades que, si la memòria no ajuda, aviat un es perd i es confon de pares. Així és com ell va abandonar aquella finestra, plena de somnis, i va entrar a un nau, farcida de malsons, que va navegar fins la fi del món.

dijous, 24 de gener de 2013

Relat de perfums


Fa estona que ploro. He purgat l'olor tant com he pogut, però continua aquí. Colpejant el meu cor a través dels meus narius. M'he embrutat les mans amb les coses més fastigoses que us pugueu imaginar. M'he alienat de manera alcohòlica de la realitat. M'he evadit pensant en la tristesa més profunda. Però l'olor continua aquí, perseguint-me, fent-me mal. He hagut de córrer muntanyes amunt, per una carretera tenebrosa i fosca. Els arbres que la voregen em saludaven al meu pas. No els volia mirar, tot em feia por. I el seu olor continuava envoltant-me en plena persecució.
He saltat les negres reixes del cementiri. He profanat el temple dels morts. He pensat que aquí tot seria neutre i planer. Però no. L'olor ha continuat al meu costat. Ja fa estona que he encès una foguera. El fred em feia tremolar, o la presència del perfum maliciós, no ho sé ben bé.
Les creus de fusta em serveixen per encendre el foc. La lluna em mira trista. Jo me la miro amb por, no sé si és ella, maleïda sigui, la que desprèn aquesta olor.

dimecres, 23 de gener de 2013

Relat de vinyes

Tacons entre vinyes. Preguntes entre copes. Verd floral entre marró rocós. Ella corre desesperada, busca la seva copa de vi. Qui li ha amagat, no li han dit. Qui se la beurà, s'ho imagina. Però vestida com va, de roig passió, no hi ha cep que quedi cec. Tanta és la set dels vidents que queden tots pendents. 
Ai, com pren la copa. L'omple amb el nas. La degusta amb els llavis. Quin parlar, quin posat. Tot és elegància, entre un clima rural. És bucòlic, cert, però també és l'urbs sobre el terraplè. 
Entre tanta bellesa apareix ell, brut, despentinat. Deixa anar tres frases seguides, cada una d'elles més grollera que l'anterior. Ella no s'espanta. Tot el contrari, riu. Li fa gràcia, és el seu bufó. Ningú sabria dir qui riu de qui, però ambdós seuen al terra, es beuen una ampolla de vi sencera. Ella aviat extravia les calces. Ell de seguida perd els pírcings. Són dos bèsties, però no són il·lustrats. Han aparegut en segona escena, però han presidit el món irreal.
La història s'acaba amb una sardana, sense les odioses gralles, però amb els alegres saltirons que, per un moment, recorden la gràcil entrada de la jove i guapa sommelier.

dimarts, 22 de gener de 2013

Relat del Nord

Pol nord. Abrigats fins a dalt de tot. Cinc capes de roba. Ells dos són investigadors, però el lector pot pensar que són aventurers. Res més lluny de la realitat, no volen viure cap tipus d'aventura, ni tan sols desitgen una aventura sentimental entre ells. Tan sols esperen acabar aviat aquesta feina, descobrir una nova espècie d'animal nòrdic de mitjana dimensió, just la que faci 500 de la llista oficial, i marxar corrents d'allà.
Però els dies i les nits són molt dures. Sovint ploren i les llàgrimes es congelen. Han de passar les penes sols. Només amb l'ajuda de l'altre. La nostàlgia els visita moltes vegades i, cada cop, crea un forat més gran al seu cor. Per omplir-lo, usen cuir d'animal salvatge. Així, a poc a poc, deixen de ser persones i esdevenen animalons. Com a tals, acaben rebolcant-se per la carpa, oprimint els seus vestits de neoprè. Tan sols tenen contacte humà pels llavis, la resta del cos resta tapat. No saben com fer-ho per mantenir una relació normal, però de tan besar-se i anar d'un costat a l'altre, acaben dins d'una peixera artificial, on l'aigua ronda els 30 graus, on els peixos neden aliens al fred exterior. 
Allà dins es despullen, allà dins fan l'amor. Saben que tot es quedarà a l'interior d'aquella piscina. Són conscients de què la realitat és fora, lluny d'una escalfor com aquella. Però no pensen en el fred, ni en la vida real. Ells han creat, a partir dels seus sentiments, l'animal número 500, que són ells mateixos.

dilluns, 21 de gener de 2013

Relat de construcció

Construint un món per construir, ella caminava per un carrer amb tot encara per construir. Portava unes ulleres vermelles, de pasta. Duia un vestit de colors, llampants. Cantava una cançó tenebrosa. Caminava amb alegria, sense un bri de tristesa en el seu moviment. 
Al seu pas, com per art de màgia, les coses s'anaven creant. Això succeïa allà on ella mirava. Res no passava pels racons que no observava. Si girava el cap a la dreta, apareixia un arbre, sense cap fruit, però amb una copa verda i frondosa sobre un tronc robust i marró. I dins del mateix, uns ocells sortien volant, fent que ella voltés el seu cap seguint-los. Allà on els seus ulls es dirigien, la natura creava un espai, ple de llum, ple de vida. Mentre que la resta romania buida, sense res per crear, sense vida per despertar.

divendres, 18 de gener de 2013

Relat de sado


-"M'agradaria felicitar-te pels progressos que has fet, filla meva. T'has convertit en tota una dona. Tens un posat educat, ets servil, no dus la contrària i, gairebé sempre, estàs atenta a tot el que et dic. Et mostres al món com una persona única, culta. Ets el fruit d'un llarg procés de racionalització. Encara recordo el dia que et vaig conèixer, era negra nit, plovia. La poca roba que duies era xopa. La cara plena de tinta correguda. La tristesa sortint pels teus ulls. I davant de tot això, una cuirassa dura i forta. Un escut oral i gestual que no deixava que ningú se t'apropés. Encara no sé com et vaig convèncer perquè pugessis al cotxe. Me'n faig creus que acceptessis la meva oferta. Però no saps com n'estic de content. Des d'aleshores hem recorregut un camí ple d'obstacles, amb més sots que cartells. I ara, ara que encara seguim caminant i no volem trobar el final d'aquest trajecte, et miro i em sento plenament orgullós de la meva feina. Aquells càstigs diaris que rebies al principi, fets sota la responsabilitat de l'adoctrinament, avui són regals per a tu. No cal que t'ho demani, no cal que et forci. Tu mateixa t'estires tota nua al llit, d'esquenes, implorant ser castigada. Les teves natges demanen ser esclaves dels meus cops. Els teus crits de dolor ho són ara de gust. I jo hi penso tot sovint en això. Abans em costava reduir-te. Em calia lligar-te les mans per poder-te bufetejar. Ara ets tu qui en té més ganes que jo. I això li ha tret tot el plaer a la qüestió. No em serveixes, no m'escalfes. T'has convertit en escòria submisa. Per això, ja posats, m'agradaria felicitar-te. Ja no et vull pagar més. Ni tan sols et vull veure més. Ets lliure. Agafa les teves coses i marxa. Torna a fer el carrer. Reviu les teves costums. Mercantilitza amb el teu cos..."
I mentre ella sortia del pis, ell s'adonava que havia après a fer mal a la gent que estimava.

dijous, 17 de gener de 2013

Relat de lentament


Fa dos dies que la va raptar. Tot va succeïr amb una rapidesa esfereidora. La Raquel sortia de la feina i, quan caminava per la vorera, el Marc -que anava conduint un cotxe esportiu- va col·locar-se al seu costat. Va obrir la finestra i li va preguntar si sabia on era el Casino de la ciutat. Ella, molt amablement, es va aturar i va iniciar conversa. Com no s'entenien, ell va sortir del vehicle i, aleshores, la va deixar estabornida amb un punxó elèctric.
Després, tot va succeir amb una lentitud esgarrifosa. La Raquel ja feia dies que estava asseguda al sofà verd del soterrani de casa del Marc. Estava lligada de mans i peus. Ja feia temps que no cridava, l'habitació era insonoritzada. Els seus inútils esforços l'havien debilitat. També, no cal dir-ho, hi havia contribuït la por, la manca de moviment, la soledat i la desesperació. 
Allà a sota només hi eren ells dos. El Marc dormia a un matalàs que havia col·locat a prop del sofà. Menjava a una taula plegable i passava l'estona llegint literatura clàssica. A vegades ho feia en veu alta, per donar-li el gust de la lectura a la seva hostessa.
Avui els altaveus deixaven sortir una música celestial, molt calmada. Ell se l'escoltava amb deteniment i romania en silenci. Era un moment assossegat per l'ambient. Ella tenia la mirada caiguda i restava immòbil. Ni tan sols quan ell li feia un petit tall al braç es movia. Des del primer moment, en el que la va despullar, violar i lligar, va dedicar la seva vida a marcar-li la pell. Usava un ganivet de tallar pernil, llarg i afilat. I el període que deixava entre tall i tall era de cinc minuts exactes. Les gotes de sang queien lentament al terra. Les marques de rencor apareixien lentament a la pell. No tenia pressa. Podia matar-la lentament, mentre ell també moria per ella.

dimecres, 16 de gener de 2013

Relat de calcetes

Fa més d'una hora que han acabat de dinar. El menú ha estat senzill, però molt gustós. Han satisfet tan bé la gana que ara segueixen a taula. Les ampolles de vi ja són buides. És el torn dels licors. Ells dos xerren de feina, elles dues de moda. 
-És un tòpic -diu ell-. Tot és tan simple, elles parlant de roba i nosaltres parlant de negocis.
-En lloc de criticar-ho podries canviar-ho, no? Uniu-vos a la conversa, opineu, expliqueu-nos què és el que més us agrada, ara estàvem parlant de la roba interior, i això segur que us agrada més... -Diu una d'elles dues, la morena, mentre agafa el gotet i beu d'un cop tota la crema de licor. 
Els dos nois es posen a riure i fan broma, diuen que sí que s'uneixen a la conversa i fan mofa d'elles dues, les imiten en to de veu i gestos, fent comentaris absurds.
L'altra noia, la rossa, s'aixeca i diu:
-Veniu, veniu, anem a l'habitació, aquí podreu fer més broma, si és això el que voleu.
S'aixequen tots quatre de taula i entren a l'habitació de matrimoni. Allà, la noia rossa obre el seu calaix de la roba interior i li comença a ensenyar a la seva amiga. La conversa té un caràcter purament de moda. Parlen de colors, estampats, preus, etc. Però els seus respectius marits no entenen res. Han deixat de fer bromes i mostren un xic de vergonya. Un dels dos té les orelles vermelles i l'altre no sap què fer amb les mans. La noia morena els demana que s'asseguin "si no heu de fer res ni dir res, seieu i no molesteu". Ells obeeixen, han deixat de ser els grans executius que arreglaven el món minuts enrere. Ara són dos mosquits petits amb la boca oberta, observant les seves mullers agafant unes peces de roba que ells consideren eròtiques. 
Com els nervis van creixent, un dels dos homes li diu a l'altre de marxar. Proposa una excusa com una altra i surten al carrer a comprar tabac. De camí no es diuen res. Tan sols, un dels dos, demana la seva compra a l'estanc i proposa seguir caminant.
Dues hores més tard tornen a casa. Segueixen muts. Obren la porta i busquen les seves dones. Elles encara són a l'habitació. El calaix de la roba interior es manté obert. Però els conjunts estan desendreçats i tirats per terra. Les dues dones són al llit, nues completament. Jauen estirades boca amunt. La rossa recolza el cap sobre l'espatlla de la morena, que li passa el braç per darrere el coll. Tenen un somriure dibuixat a la cara que sorprèn els seus marits. Ells no se sorprenen, en canvi, quan una d'elles els demana una cigarreta.

dimarts, 15 de gener de 2013

Relat de gintònics

Fent un tomb pel centre de la ciutat, el Josep escolta dues senyores:
-Tanca la Catalònia. Obren un McDonald's. Millor, ara ja ningú llegeix llibres i, en canvi, tothom menja hamburgueses.
Sorprès per aquesta màxima, en Josep es posa al costat d'elles dues i els pregunta si pot participar en la conversa, però les dues dones el prenen per un boig i s'aparten d'ell. No li queda cap altra sortida que marxar, esfumar-se, sortir, escapar, esbargir-se. I ho fa.
Camina direcció a la citada llibreria, vol veure si encara hi ha moviment. Certament, molt gent hi entra i hi surt. Alguns amb bosses plenes, aprofitant les ofertes de liquidació. D'altres, aliens de tot plegat, comentant la victòria del seu equip esportiu.
Aquella imatge li suggereix tristesa. Però amb naturalitat accepta la derrota i s'exilia en un bar d'allà a prop. Pensa que cal celebrar els temps passats, i oblidar-se, momentàniament, del futur.
El cambrer s'aproxima a ell, però atén primer a la taula del costat. Demanen dos gintònics. Ho fan alçant la veu, i donen ordres concretes al cambrer sobre com el volen. 
-Poseu molts  glaçons, remeneu la copa, que sigui copa baló, eh! Després passeu la llimona pel perfil, afegiu la pell de la mateixa a dins, poseu-hi una mica de ginebra i, finalment, la tònica.
El Josep vol entrar a la conversa, però escarmentat per les dues senyores anteriors, es manté en silenci. Espera que l'atengui el cambrer i, quan el té al costat, crida ben fort.
-A mi posi'm un RAF. Posi'l com vulgui i en el got que vulgui. Els que abans deien que la ginebra era colònia... avui donen lliçons de com preparar-la. Preparar gintònics és una collonada. Els que volem amb avions, avui ens el bevem, com sempre, amb els collons.

dilluns, 14 de gener de 2013

Relat de conversions

En Pere fa una estona que és sota la dutxa. Ha tornat de la feina abans d'hora. No podia seguir treballant, tenia el cap emboirat i el cos bullint. Ha decidit engegar la dutxa i posar-se a sota, sense desvestir-se. L'aigua li surt freda i ell xiscla i es mou d'un costat a l'altre dins d'aquell petit habitacle tancat. Sembla, però, que l'aigua gelada no li fa efecte. Així que, sense tancar l'aixeta, surt, es treu la roba xopa i camina fins la cuina. Deixa tot el passadís mullat, amb els riscos que això comporta. Allà obre el congelador i agafa uns glaçons, els posa dins d'un gran bol i torna a la dutxa.
A dins, altre cop sota l'aigua freda, va agafant els cubs d'aigua congelada i se'ls passa pel cos, sobretot per la seva part més masculina. Lluny de refredar-se, s'escalfa. El gel es desfà a les seves mans, ell s'acaricia, però es pensa que no és ell. Com ja no queda glaçó, la seva mà agafa el seu membre viril i comença un onanisme roent. Ni l'aigua freda ni els glaçons poden combatre aquell estat febril. A poc a poc l'habitació s'omple de vapor, el contrast entre el cos bullint i l'aigua freda crea una boira que li fa desaparéixer la visió. Ella és allà, amb ell, compartint aquella conversió física d'aigua en aire. Els dits d'ell dins d'ella. La mà d'ella agafant-lo a ell. Es mouen en plena possessió. És passió posseïda. Possessos com estant, acaben cridant.

divendres, 11 de gener de 2013

Relat d'observats

"Sembla mentida com una persona tan aliena pot ser tan propera". La Quima i la Fina xerren assegudes al banc del Carrer Trumet. Davant seu, a uns quants metres, un home parla dempeus a un rodamón. Aquest últim està assegut i, per veure bé el seu interlocutor, ha d'alçar la barbeta de la cara inclinant la vista cap a dalt. La conversa entre els dos homes té poc interès, molta doctrina de part d'algú que ho té tot i, sense escrúpols, es permet donar lliçons a qui no té res. Mentre ho fa li deixa anar dos euros, en monedes de cinquanta, sobre la gorra que hi ha estesa davant.
Aquí ens interessa saber què diuen les dues dones, perquè elles jutgen el món cada dia, assegudes a un carrer aleatori. Parlen de gent que no coneixen de res. Els observen i en fan crítica. Són dues germanes d'una família que no es té cap tipus d'estima. Els dinars familiars són benzineres al costat de fogueres. Mai se sap quan el ble arribarà a la benzina, però tothom porta armadura per evitar rebre ferides de la metralla.
Les dues germanes dictaminen el bé i el mal, però no s'asseuen mai, tristament, al banc dels observats.

dijous, 10 de gener de 2013

Relat de sensitius

No sé quin és aquest impuls que em porta més enllà d'on sóc. No sé què li passa al meu cor, que batega ràpid i descontrolat. No sé quin és aquest estat, ple d'excitació, que em porta a viure somnis mentre estic despert.
Però sé, perfectament, que ara et voldria aquí, davant meu, per poder-te acariciar les espatlles, repassar la teva esquena amb el dit índex, apartar els cabells de la teva nuca, olorar el frenesí que desprèn el teu cos, acariciar les teves galtes amb les meves, prémer els dos cossos sense recança. Sé perfectament que voldria pervertir aquest estadi celestial, que em posa al teu costat, de forma imaginària, i passar les meves mans per la teva cintura, col·locar-les per davant i pujar fins trobar els teus bells pits. Sé que la vergonya em priva de fer totes aquestes coses i més. Però sé que en la llibertat de pensament els meus llavis besen els teus, suaument, sense presses, gaudint del plaer prohibit d'una pell blanca i il·licita. Sé que tot això només són paraules d'un món oníric que circula sense sentit per les meves ardents venes. Sé que quan ens despullem i ajuntem els nostres cossos res és real. Ni quan et miro els ulls i els tanques per plaer. Ni quan em mires i somrius. Ni quan obro els ulls i ja no et veig.
La realitat és subjectiva, però aquest cop, a més, és cruel i sensitiva.

dimecres, 9 de gener de 2013

Relat de preguntes

Tot i que el seu veí ja feia dies que tenia un matalàs al balcó, ell no es preocupava per quin motiu ho deuria fer.. Al seu cap només tenia un sol pensament: saber per què una ambulància recollia cada dia a la veïna del quart segona... Volia saber a on anava, què li passava, quan es curaria, quin metge l'atenia, a quin hospital la tractaven, si se'n sortiria, qui la visitava, a qui li deixaria l'herència....
Anys enrere ella treballava. Encara la recorda ell quan van coincidir a la feina. Van ser molts anys de mirades furtives i de comentaris calents. Li agradava mirar-li els ulls i quedar-se aturat, provocant un estat nerviós en ella. Però encara li agradava més observar-la quan ella xerrava amb una col·lega d'un altre departament. Les dues noies quedaven separades per un mur de prestatges, d'una alçada considerable, però que permetia el contacte entre els caps. Així que ella, que era baixeta, havia d'estirar un xic el cap per parlar amb la seva companya. I quan ho feia ell es tornava boig. Feia tot el possible per deixar la feina en mode pausa. I se les enginyava per poder espiar el seu cos d'esquenes. En posar-se de puntetes el cul se li premia. Els texans quedaven arrapats i la bellesa de les seves natges rodones presidia la seva única obsessió instantània. Sovint la companya d'ella li havia cridat l'atenció, avisant-la de què ell l'espiava, però lluny de girar-se i acabar la conversa, ella es posava la mà per dins del texà, o pujava cap a munt rascant-se l'esquena, deixant veure una part de l'esquena entre els pantalons i la samarreta. 
Aquests records li venien al cap i se n'anaven, amb la mateixa velocitat que marxava l'ambulància, després de recollir-la al peu de casa seva.

dimarts, 8 de gener de 2013

Relat de quadres


Dimarts. 14 de juny. Any incert. Masia dels Vilapetits. Fa estona que són les dotze del migdia. El rellotge s'ha aturat just quan ell ha arribat. En aquell moment, hi havia al saló de casa seva quatre persones. El seu pare, la seva mare, la dona de fer feines i ella. Ella no tenia nom, perquè cap dels altres tres la coneixia. Sota una làmpada majestuosa, però sòbria; sobre una taula magnànima, però sense ornamantació; el seu cos descansava. Restava estirada amb el cap al costat de la mare i els peus al costat del pare. El seu cos era nu, ja que la brusa que duia només cobria un braç i els melucs. La seva ànima era bruta, perquè els allí presents la despreciaven.
El rellotge seguia aturat. Res més succeïa. L'instant era etern per culpa del pecat celestial. Déu, que allí havia col·locat els seus tres jutges, seguia retenint a Cronos immòbil. 
Però moments abans tot havia sigut diferent. La finestra que ara era oberta, aleshores romania tancada. La porta on ara hi havia la dona de fer feines, en aquell temps era buida. La cadira on ara seia son pare, llavors no era allà, sinó al costat del piano del fons, des del qual ell premia les tecles entonant Mozart mentre ella el mirava.
On era ella? Ella sempre havia estat sobre la taula, nua. Ensenyant-li els seus bells pits, tan petits i sensuals que el feien embogir. La seva caballera fosca havia tocat la làmpada, per culpa de la seva excitació sexual. Ella, de genolls sobre la taula, es tocava seguint el ritme de les notes del músic que ara, instants més tard, seguia observant aquella imatge congelada. 
Ara, per sempre, seria eterna. 

dilluns, 7 de gener de 2013

Relat de sorpresa


Les visites sorpresa no li agradaven, sempre volia mostrar la casa neta com una patena. Per això, quan algú venia sense avisar, ella s'enfadava. La seva ira no era visible, però sí interior. Corrents ho arreglava tot. S'afanyava a deixar-ho tot impecable mentre els invitats pujaven escales amunt.
Aquell matí d'un 26 de febrer qualsevol va succeir així. El timbre. El pànic. Recollir. Obrir la porta i deixar passar l'invitat.
Ella duia malles negres. Ell portava apetit sexual. L'ambient es carregava de distorsió ètica. La mort apareixia i cridava. Ell volia sortir corrents. Altre cop havia pecat. La consciència religiosa apareixia en forma de clau entrant pell endins. No se sap qui li clavava el cos a la creu. Però se sap que ell ho acceptava. Era pura redempció. El preu a pagar per tenir pensaments impurs. Tant de temps al costat de Déu... Ara, que tornava a caminar pels anells descendents de l'infern, el foc li cremava delitós.
"Control, control. No matis a ningú" es deia afilant la fals. El seu vestit negre, caputxa inclosa, servia per camuflar aquelles escenes irreals que esdevenien dins seu. "Control, control. Segueix quiet, immòbil. La carn és pecat" es repetia tancant els ulls i imaginant un últim coit abans d'enviar-la a l'infern etern.